MARATÓ DEL MONTCALM

Últimament em surten unes cròniques molt destroyers, sembla que el que busqui sigui el patiment i el dolor i  no es ben bé això, quan les rellegeixo al cap de mesos penso que tampoc n’hi havia per tant. Acostumo a escriure-les amb calent, quant les cames encara cruixeixen, però al cap de quatre dies només queden les coses bones. Amb aquesta marató em va passar el que  tantes altres vegades m’ha passat: vaig “patir” molt però em vaig adonar que al capdavall vaig gaudir molt més.

Vàrem coincidir una bona colla de corredors catalans:en Mia, en Xevi,en Dani, L’abuelo  i l’avi Mena, en Pika i d’altres que no en sé el nom. Els corredors francesos son bons i a més es campionat francès de skyrunning, o sigui que el nivell es  força alt.

L’alta muntanya sempre em produeix la sensació de petitesa, em torno insignificant i m’engoleix. Em costa respirar i avançar, tant cara amunt com cara avall i em sento tot jo en un estat molt característic que recordo cada vegada que hi sóc.

Aquesta marató m’agrada’t, i molt. No tant pel resultat esportiu ,no massa bo, tot s’ha de dir, com per la cursa en si i les sensacions que vaig tenir.

El primer tram, molt planer, va per la falda de la muntanya i algun tram asfaltat.  Corro amb ganes, només dir que vaig tardar 48 minuts per fer els 10 primers km. De seguida ens enfilem muntanya amunt per fer primer el Montcalm i després la Pica d’estats, 2600metres de desnivell de pujada i 2600 de baixada, deunidó. La pujada és llarga  llarga i mica en mica la sensació d’ofec s’apodera de mi. Potser és psicològic, però sento els pulmons apunt d’explotar, ja m’ha passat altres vegades i decideixo avançar poc a poc. Els corredors em passen de quatre en quatre però no m’importa, és el que hi ha. He estat entrenant bicicleta i natació i es normal que no tiri, que hi vols fer!, no vull donar-hi més voltes, al capdavall, com ja he dit, estic fent el que més m’agrada.

Em sento que m’arrossego per la muntanya, jo puc pujar molt més ràpid!, penso, però avui em resigno i gaudeixo com mai. Els corredors serpentegem pels caminets marcats, em trobo els primers que ja baixen i entre excursionistes i corredors hi ha una mica d’estretor. Em sento bastant bé malgrat  tot i es que ja portem més de tres hores i la primera m’ho he agafat bastant fort, la veritat. Sento que em criden pel meu nom, són la família del Bitxo, quina sorpresa!

Faig cim,com sempre m’hi sobra la puta creu, mitja volta i avall. Dos entrebancades i quatre patacades i em dic a mi mateix  que poc a poc, quan pugui córrer ja apretaré. Fa molta calor, per sort hi han molts avituallaments i no haig de patir. Parlant abans de la sortida amb altres corredors em marco l’objectiu de baixar de 7 hores, i crec que ho faré. No em sento cansat i encara tinc ganes de córrer així que un altre vegada al pla li foto estella i em marco 10km més a ritme. Quedo sorprès de com em tiren les cames, el camí va pel costat del riu i és maco de veritat, amb abundant vegetació i la frescor de l’aigua. Que diferent del paisatge de muntanyes pelades que he deixat enrere. Avanço  encara en aquest tram a 5 o 6 corredors i arribo content al poble amb la sensació de que podria fer encara 20km més a aquest ritme.

6hores, 24minuts. 60è classificat

Satisfet, podria dir-ho així. He fet una marató més i he sabut regular-me, he disfrutat de la muntanya, del córrer i de la gent, que més puc demanar?. Avui no he tingut rampes, ni pàjares, ni pensaments nefastos, quasi bé no m’ho crec...

Una marató molt recomanable.

fotos de la Carme Tuneu

Classificacions   - web-   fotos