28ena TRAVESSIA A SAU

Una pluja fina cau a sobre el pantà, fa molta xafogor i haig de nedar 2500 metres.

Estic cagat. Acollonit. Pànic és el que sento. Qui em manava embolicar-me?...Va, que ho faràs molt bé home, em diu la Fina, però jo no les tinc totes. No ho sé, no sé que em passa, tinc molts dubtes. Quantes vegades he nedat 2000 o 3000 metres últimament?, moltes, no passa res david, em dic. Però estic com un flam, insegur i abans de sortir ja em sento cansat.

Em tiro a l’aigua i començo a nedar tranquil, molt tranquil, l’aigua està a una temperatura agradable i les sensacions son prou bones. De seguida agafo un ritme de creuer i la respiració s’estabilitza. Collons, no n’hi havia per tant, es tracta de nedar home, com fas sempre capullo!. Miro el campanar cada 6 o 7 braçades i veig com es va acostant lentament, un munt de nedadors al meu davant m’indiquen la direcció a seguir, no es fàcil nedar així, trobo a faltar la línea blava del fons de la piscina i faig més esses que un borratxo.

 Mica en mica arribo a l’alçada del campanar i encarem cap a la primera boia, a l’altre banda del pantà. Els nedadors del davant cada vegada estan més lluny i jo que nedo sol, però estic força tranquil de com estan anant les coses. Conto les braçades, cada 50, aproximadament, són 1000 metres. La petita boia vermella es va acostant però moooolt lentament, començo a notar una mica de cansament. Ahir vaig fer un entrenament pel Montseny d’aquells que et deixen tou: tres hores deu minuts per muntanya, 3400m de desnivell acumulat i uns 27km. Em sento les cames carregades i es normal, però penso que potser m’ho hauria d’agafar una mica més tranquil tot plegat.

Lentament però sense parar vaig acostant-me a la boia, queden menys de 100 metres per arribar-hi  i se’m acut mirar a darrera. Hòstia puta! Però si sóc l’últim! , un escalfred em recorre l’espinada, això si que no m’ho esperava!, reconec que sóc un paquetorro nedant però per quedar últim!, mare meva!... últim!! això encara no m’havia passat mai, quina vergonya! l’ego s’enfonsa, tot jo m’enfonso, avall, avall...

A partir d’aquí la travessa a agafat un altre dimensió. Un jutge que anava amb caiac em demana si estic bé, es clar que estic bé!!, però tu que t’has pensat !, nedo amb ràbia cap a la riba amb l’orgull ferit , algun nedador s’ha saltat la boia i a retallat amb el consentiment del jutge però jo no, faltaria més!. Em sento un desgraciat i em rallo. Decideixo que no vull arribar l’últim. Nedo amb força i m’hi deixo la pell, em queden 1000metres que seran els més ràpids de la meva vida, penso, ara sabran com les gasta en calaburra...

Mica en mica vaig menjant metres i em sento bé, nedo amb ganes i penso que m’ho he agafat massa tranquil i ara ja es tard per recupera. Atrapo el que em penso que era el penúltim i gas a fondo, em cremen les espatlles però no afluixo. Visualitzo l’arribada: tots els nedadors ja secs i el públic aplaudint als últims d’arribar i no m’agrada. Penso en la triatló que haig de fer a finals de mes i em desanimo, quina merda de triatló faré...

Finalment arribo, ja veig les cares de la gent i surto de l’aigua bastant bé, que no em sento molt cansat vull dir. Miro a l’aigua i veig encara uns quants nedadors, quina pel·lícula que m’he muntat!

  Al final, no ho he fet tant malament, els jutges em diuen que he tardat 51 minuts i jo que pensava tardar com a mínim un hora. Els de casa m’animen i em diuen que  al meu darrera potser hi havia 15 o 20 nedadors més, que ho he fet molt bé, que sóc un valent, m’he atrevit a fer la travessa llarga i he posat coratge i voluntat i jo penso el mateix. Sóc nou amb tot això i em queda molt per millorar ,però us asseguro que m’hi esforço tant com puc i intento donar el millor de mi mateix. Avui he après una mica més i malgrat tot em sento satisfet, estic fet un silur, je je, molt bé david!.