EL GOS

No explico gaires coses sobre la meva feina, tot i que n’hi hauria per fer-ne un llibre, aquesta però, és diferent i em ve de gust d’escriure-ho .

Ens avisen que surt fum d’un pis, ràpidament ens posem en situació, doncs estem tot el dia esperant aquest moment. Em toca portar l’escala, feixuga i llarga, no se pas si podré girar per aquest carrer. Son moments de nervis i ansietat però ja me’l conec aquest estat, l’he viscut moltes vegades. Ja sabem el que em de fer però sempre hi ha aquell punt d’incertesa de saber el que ens trobarem.

Després d’un trajecte curt, arribem al carrer en qüestió i em de maniobrar. La gent es posa a on no toca, fent nosa, encuriosida, és normal. Ens comuniquen que és possible que hi hagi una persona al pis de sobre. Mentre els companys es dediquen a l’extinció del foc, jo emplaço l’escala i accedim al pis superior. No hi ha ningú, el que hi ha és molt de fum i sentim els espeternecs del foc que devora mig pis a la planta de sota, als nostres peus.

Tornem a baixar i vaig a ajudar als companys. Encara no han pogut accedir a la vivenda doncs la porta te una reixa de ferro, finalment l’esbotzen a cops de mall i el foc ens ensenya les seves urpes. Unes llengües de foc surten per la porta però l’aigua les atura. Amb molt poca aigua n’hi ha prou i ja és nostre.

Una vegada al carrer veig en Marc que surt de dins el pis amb un gos a coll. Encara és viu!- em diu -, li posem la mascareta amb oxigen i jau a terra amb la respiració accelerada, el pobre mira al seu voltant i només hi veu llums de colors i tràfec de gent amunt i avall, està molt espantat. Em quedo amb ell i li aguanto la mascareta, sembla que reacciona i poc a poc es calma. Al cap de poc en Marc torna a baixar amb un altre gos, amb aquest ja no hi ha res a fer, em sap greu pobre.

 Arriba la seva propietària molt trasbalsada i el gos sembla que la reconeix. Porta uns deu minuts amb oxigen i quan li enretiro la mascareta un moment, la busca desesperadament, sembla que li fa profit.

 Després d’apuntalar el pis, que a quedat molt afectat, abandonem el lloc i em quedo amb el neguit de saber el desenllaç del nostre amic caní. L’han portat al veterinari ja fa estona i penso que ho té difícil, perquè a més del CO ha inhalat  molts gasos tòxics.

L’endemà per casualitat, sortint del súper, em trobo la parella que vivia al pis i amos del gos. Els hi demano com està i em diuen que bé, que se’n sortirà.

Em sento satisfet i orgullós de poder ajudar a la gent però també i perquè no dir-ho, d’ajudar  als animals si convé.