Aquesta entrada és la més trista que mai he escrit. Molt trista. Escric això encara amb els ulls negats, per si així em passa la pena.
Ja feia dies que no anava bé, i avui a dit prou, un mal còlic se la endut. Quan convius molt amb un animal acabes tenint una relació que va més enllà de ser-ne el propietari, cada dia donant-li menjar, observant-la, cuidant-la...estimant-la, crea un lligam afectiu i una coneixença mútua difícil de descriureu.
Sempre havia intuït un final així per la Llima, pobre Llima!. Sempre vas ser una burra nyiclis, delicada i jo he fet tot el que he pogut. Te’m donat una vida digne i molt més.
La Llarga s’ha quedat trista com tots nosaltres i brama buscant-te, i jo també.
Això vol ser un petit homenatge a la nostra burra. La millor somera catalana del món, un munt de primers premis en molts concursos morfològics així ho demostren, però per nosaltres sempre vas ser una burra excepcional, tendra i entranyable.
Que estrany queda plorar una burra, però jo l’estimava.
Adéu Llima.
 |
| en "Tot", el seu pare |
 |
| fins i tot entrava al menjador de casa... |
 |
| al jardí, menjant fulles de roure |
 |
| manyaga i dòcil |
 |
| d'excursió amb els nens, ja fa uns quants anys |
 |
| realment un exemplar extraordinari. |
 |
| ...i molt de casa. |
 |
| anant a buscar llenya. |
 |
| al "Tonis" |
 |
| les més guapes. |
 |
| amb en Genís |
 |
| quina nevada va caure... |
 |
| un primer premi |
 |
| ...i un altre. |
 |
| en Genís l'estimava. |
 |
| ...i jo també |
 |
| al mercat del Ram. |
 |
i a al fira de Banyoles.
|
10 comentaris:
Ànims nois, la vida continua.
Pere M.
Collons David, molts ànims i endavant.
Quan era petit, cap als 10 anys vaig viure un episodi que em va preocupar: vaig plorar més la mort de la meva gossa que del meu tiet.
Ara, en la distància, enyoro molt més al meu tiet, m'agradaria tenir-lo al costat, poder-lo estimar. De fet aleshores també, però físicament, de manera inevitable em van caure més llàgrimes per aquell animal que com dius cuidava, mimava i estimava a diari. Per desgràcia el meu tiet el veia poc, estava lluny, intentant curar-se...
Molts ànims!
Realment era una senyora burra!!! Una abraçada.
Em sap greu David.
Encara que a Calaburra hi ha quedat un buit, molts estem al teu costat
Vinga ànims!
Estic amb vosaltres.
A algú li semblarà lleig però aquí va: a vegades sap més greu la pèrdua d'un ésser de 4 potes que la de determinats éssers de 2 potes. Però, sense oblidar el passat, cal mirar endavant. Hi ha la Llarga, la Traca, ..., i vindran més 4 potes, cadascú amb el seu particular encant que farà que l'estimis. Bitxo
Gràcies a tots, de veritat.
uuuuffffffffff costa llegir, però per això som essers vius, perquè la guinyem i la llima no n'era una excepció. Això ja ho sabies però fins que no arriba el moment ... no ens ho creiem mai, com diu "bitxo", mira la xispa i la traca, estàn esplèndides, i no parlem d'en genís o l'adela, i posats a dir, la fina, l'únic que falla una miqueta ... jua,jua,jua
Ai quina peneta...
Molts ànims.
Publica un comentari a l'entrada