ELS FILLS

Avui no parlaré de burros ni de gossos ni de córrer, avui parlaré del fills.

Jo no sóc ni psicopedagog ni educador però si que sóc pare i aquest fet biològic implica una experiència i uns coneixements, que tinc ganes de compartir.

Jo vaig ser pare jove, amb 25 anys, a mi, però, no m’ho semblava , em sentia perfectament preparat i era el que volíem. És ara, que els pares ho són a partir dels 40 anys i això crea una mena de pare-avi en que els pares multipliquen per 10 l’edat dels fills...

L’Adela va venir al món com la cosa millor que ens podia passar, sempre he pensat que tenir fills és l’única cosa de la qual no podem penedir-nos i de fet, és així, segueixo pensant que és el millor que ens ha passat a la vida.

Va ser un part llarg, molt llarg, esgotador, sobretot per la mare, és clar. Vàrem passar dos canvis de torn de metges i llevadores i un munt d’hores al cubicle o com es digui, però al final va anar tot molt bé.

En Genís va néixer en un part molt bonic, pausat, agradable i tan ell com l’Adela han sigut uns nens macos macos.

Sempre m’ha sorprès la capacitat de les mares per cuidar el seus fills, els instints, la saviesa... la maternitat és un món fascinant, també dins el regne animal. Jo he vist a néixer gats, gossos, rucs, cavalls, i he vist els polls a trencar la closca ... i no és tant diferent de veure néixer nens, sempre hi ha aquell moment màgic de com s’arriba a la vida. Als mascles tot això ens ve una mica gran, jo sempre m’he limitat a ser “l’aguantador”:

 - pots aguantar un moment aquí? - i jo: sí, sí, és clar.

David: aguanta allà!. Sí sí, aguanto...

La Fina sempre a sigut una marassa, i ho dic de veritat. Tots els temes educatius i maternals els he deixat per ella perquè hi confio, perquè té un sisè sentit per cuidar nens, una paciència infinita i uns instints que jo no tinc. Jo m’he limitat a fer-li costat i, és clar, a “aguantar”.

Quan els nens van ser més grans la cosa va canviar, a mi m’agradava  jugar i explicar-los-hi contes, pujar a la teulada de la casa, enfilar-se als arbres, a fer el brètol i a trencar les normes. A mi em sembla que tampoc ho hem fet tan malament, perquè l’Adela a esdevingut una noia estupenda, madura, responsable i sobretot bona persona. En Genís encara és petit però és un nanu amb molt  carisma.

Sempre penso que jo no he fet res perquè sigui així, no tinc consciència d’haver  educat a ningú, bé, sí, als gossos: els he ensenyat a seure, a anar a buscar la pilota i donar la pota i suposo que això es educació. Als meus fills els  he aconsellat, els he informat i suposo que he predicat amb (el mal) exemple , crec que sempre he estat allà, on calia, discret però atent al que passava i suposo que això també és educar. Potser he après més jo d’ells que a l’inrevés.

Quan els fills es van fent grans una mena de buidor s’apodera de mi, no hi ha res a fer, ells han de fer la seva vida i volar del niu és el que toca.

Un poema clàssic que ja fa molt de temps em va captivar i ara pren per a mi encara més sentit:

Els teus fills no són els teus fills

Son els fills i filles de la vida, desitjosa de sí mateixa.

No vénen de tú, sinó a través teu

I encara que estiguin amb tú, no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments, doncs,

Ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos, però no les seves ànimes,

Perquè elles viuen a la casa del demà, que no podem visitar,

Ni tan sols en somnis.

 Pots esforçar-te a ser com ells, però no procuris fer-los semblants a tu,

Perquè la vida no retrocedeix ni es deté en el ahir.

Tu ets l’arc dels quals, els teus fills, com a fletxes vives són llençats.

Deixa que la inclinació a la teva mà d’arquer sigui per a la felicitat.

Khalil Gibran