100

D’aquí a quinze dies tinc els 100km de Calella, i no, no estic a punt. La veritat, no sé què pensava quan em vaig inscriure, segurament em vaig deixar emportar per un bon moment, i ara estic acollonit. No he entrenat el que s’ha d’entrenar i de cop tot s’ha capgirat.

Aquest punt d’incertesa, de no saber què és el que hi ha, de no saber a on em poso i l’incògnita de com respondrà el cos m’agrada. Es al creuar aquesta franja del que sembla impossible i mitjanament sensat a on resideixen les veritables emocions fortes, un viatge cap al desconegut.

Però siguem realistes: és una ximpleria. Ara mateix només disposo de dues cames i un cap força perjudicat per fer els 100km. Les meves cames ja saben què és fer 100 kilòmetres i el meu cap també, però això no hi ajuda, ans el contrari. Si finalment m’atreveixo a sortir el dia 31, només ho faré amb les poques ganes que em queden, un petit bocí de motivació que tinc guardat a la recambra, i les dues cames, és clar.

Des de el cap de setmana de Xerta que no aixeco el cap. Allà em vaig fer mal de veritat, les contractures no m’han deixat entrenar res últimament i la tanda d’antibiòtics em van deixar baldat, la bronquitis i els mocs sembla que no volen marxar i el que és més important: em va minar la motivació, l’orgull i tot un seguit de coses que és necessiten per fer aquestes curses. I quines coses són aquestes?, doncs no ho sé, però fa falta quelcom més que dues cames i un bon entrenament, fa falta motivació, ganes, empenta, coratge, il·lusió, força, valentia, una mica de bogeria i un molt de tossuderia.

Avui parlant amb en Marc, el fisio, em deia que som uns inconscients, que tot això ens durarà quatre dies perquè córrer casca i la llarga distància encara casca més i jo li deia que ja ho sé però mentre duri...

Però quan no és el turmell, és l’abductor i sinó el bessó o el genoll o l’esquena i sempre estem igual, osti osti osti....

De fet, al meu voltant, els corredors lesionats van caient. És un degoteig constant: un genoll per aquí, tendons per allà, mals d’esquenes, pubàlgies, artrosis, fascitis, periostitis... lesions menys greus i lesions incapacitant, collons, però això què és?

Total, que em sento amb el dilema de fer les coses amb seny, guardant cartílag pels anys que vindran o donar-ho tot fins a rebentar perquè només es viu una vegada.

 Ja he canviat quinze vegades d’objectius i de plans aquest any i no veig cap on haig d’anar, faci el que faci, sortirà malament, segur, ja ja ja.. Tinc com una mena d’intuïció que em frena i m’ofusca però que sembla que hi sigui per protegir-me, per no fer-me més mal. Ja no hi haurà Ironman, ni Zegama, ni Andorra, i ara mateix... ja no sé on dar-les.