El divendres passat varen anar a pujar a Bellmunt amb en Genís, el meu fill i en Marc Traserres. En Marc és un jove corredor de només quinze anys però ple d’il·lusió i energia. Només de sortir ja van imposar un ritme fort i em costava seguir-los, -“això és que estàs fred”- vaig pensar, ells són joves i no necessiten escalfament., però no, no era això.
Al cap de deu minuts d’anar amb la llengua fora i totalment desfondat, els deixo marxar, ells pugen àgils i lleugers, amb aquella gràcia que sembla que ni s’hi esforcin i jo patint...
Des de un bon tros endarrere vaig seguint la seva estela però no tiro, els vull seguir però cada vegada són més lluny. En un tram recte, en Genís es gira i em demana: -vas bé?-, i jo: si, si, -aneu tirant que ja vaig venint-
Aquell moment va ser molt emotiu, m’enrecordaré tota la vida. Veure el meu fill preocupant-se per mi i animant-me va ser entranyable, se'm van negar els ulls. Aquest dia marcarà un punt d’inflexió, un abans i un després en la meva vida de corredor.
He anat a córrer moltes vegades amb en Genís i mentre correm, la relació pare-fill canvia substancialment. Durant aquesta estona tots dos som corredors i jo em preocupo discretament d’ell, li demano com va tot sovint, si te set o si vol anar al davant.
El divendres pujant a Bellmunt tot això va canviar, definitivament, ja no l’atrapo. M’he fet vell.
El dia del meu aniversari, el dia que en feia quaranta-cinc... el meu fill em va superar. Que hi farem, el jovent van empenyen per darrere i jo me’n alegro per ells.
Va ser un bon regal.
2 comentaris:
Això és que porta els teus gens... aleshores t'has rejovenit!!!
Avui surts molt guapo a El 9 Nou
que porta els meus què????
si, ja m'ho han dit. Vaig entrar amb la primera dona, l'Anna Macià, així almenys ens van aplaudir, je je je
Publica un comentari a l'entrada