TRAIL MENORCA, CAMÍ DE CAVALLS

Bé, no sé per on començar, pel principi suposo.

Tot va començar amb unes ganes boges de córrer, de córrer per sempre i fins al infinit, una cursa per córrer fins al límit de la ment i el cos, un desig, un repte, una il·lusió.

Que és el que m’empeny a córrer 185km?, quin és el motiu?. No ho sé, francament, no tinc una explicació, però ja que m’hi poso, m’hi poso i m’hi llenço de cap, sense por. Tot viatge comença amb una primera passa i el córrer m’ha portat fins aquí. Cada vegada en volem més, més kilòmetres, més desnivell, més calor, més... jo que sé.

Afrontava aquest repte, amb molts dubtes, però sense por ja ho he dit. Potser aquestes darreres curses cada vegada més difícils, m’han donat la suficient confiança amb mi mateix i coneixença del meu cos com per encarar aquesta animalada, que si em paro a pensar, és de bojos.

Ens trobem a la sortida, son les vuit del matí. He dormit mot bé i em trobo de meravella. Un autobús ens ha portat fins a Ciutadella i esperem l’hora de sortir, no estic nerviós i estic convençut del que em disposo a fer: córrer 185 kilòmetres per l’illa de Menorca a través del camí de cavalls. Ja no hi ha marxa enrere, ho donaré tot. Correré fins allà on pugui i quan ja no pugui , llavors caminaré i quan no pugui caminar, aniré a quatre grapes i si no,m’arrossegaré. Tinc la ferma convicció de que arribaré, com sigui. Només així, crec, s’aconsegueixen aquestes coses.

Sortim sense escalfar (només faltaria...) a ritme tranquil, som uns 150 corredors però la meitat només faran fins a Maó. Sento la suor que em regalima per la cara doncs fa molta xafogor, la humitat és alta i hauré d’hidratar-me sovint. Porto dos litres d’aigua i el primer avituallament està a gairebé 20km.

De seguida dos corredors escapats, en Joel i en Luis, encapçalen la cursa. Jo vaig fent amb en Mia a ritme tranquil , doncs encara queda una vida.

Fins al primer avituallament vaig força bé, és normal, el ritme és corredor però sense estrebades .Tinc un petit dolor al peu i un altre a la zona del pubis que fa que concentri l’atenció en aquests punts, aquesta última setmana gairebé no he sortit a córrer i només he descansat però m’han sortit tots els mals.

Fins al km 30 la cosa és tranqui-la, anem seguint corriols pel costat del mar i és agradable córrer, algun corredor m’avança però ja estem tots molt distanciats. Observo el paisatge i encara tinc temps per tirar alguna foto. En Mia fa estona que l’he perdut.

De sobte el bessó em fa un avís de rampa, me’l noto carregat i sé que és degut a la deshidratació. Tot i que he begut molt, potser no n’hi ha prou i em prenc un sobre sencer de sals amb 1 litre d’aigua. La cosa millora molt i els kilòmetres van caient. No paro mai de córrer. La marató la faig amb 4h’30m i em sento animat, sé que el que pretenc fer és moltíssim i queda molta teca però no em desanimo, una actitud positiva i entusiasta és fonamental. Agafo com a únic objectiu el pròxim avituallament, i quan hi arribo, el pròxim i així van caient kilòmetres i kilòmetres per camins, platges, urbanitzacions, carreteres, pobles, cruïlles, rotondes, cales...

En una de les cales, després de passar-la, enfilo un camí amb una forta  pujada, el camí sembla que es difumina i crec que m’he desviat. Giro cua i tiro enrere uns cent metres, faig un crit a un noi que estava treballant amb una desbrossadora a la vora de la cala i em contesta: parriba!, i jo: parriba altre vegada.

Ja hi som. No veig les marques, no veig camí, no veig res!. La respiració s’accelera i em poso nerviós. Torno a desfer el que he fet i tiro cap avall fins a veure el noi de la desbrossadora: parriba!!!. collons! vinga parriba David. Pabajo... parriba, desesperació, mal rotllo,  cap on haig d’anar collons!...

Finalment veig els corredors que venien darrere meu com es desvien només sortir de la platja, cap a la dreta. Osti, osti... 20 minuts fent el capullo!, em ratllo i surt el pitjor de mi. La bèstia es desperta i perdo els papers, tiro avall esprintant i cagant-me amb tot. Que malament que ho passo, però ara ja no hi puc fer res. Intento accelerar per recuperar el temps però només faig que cansar-me i deshidratar-me encara més. Va David!, tranquil, em dic a mi mateix, però em costa molt tornar a l’estat anímic en que estava. Dono tota la culpa als altres i en realitat és culpa meva per no estar al cas. No em tornarà a passar.

Amb tot, com qui no vol la cosa arribo al últim avituallament abans d’arribar a Maó, ara només em falten 13 kilòmetres i ja estaré a meitat de cursa. Allà tinc pensat menjar-me un plat de pasta i canviar-me mitjons i bambes i sortir pitant. Per arribar fins aquí he tingut els meus moments bons i algun de dolent però en general la cosa rutlla molt bé. Segons els meus càlculs dec anar el 10è o 12è, però haig de descartar els que fan la cursa només fins a Maó, que no sé quants son. Amb aquest resultat ja firmaria on calgués però sé que encara poden passar moltes coses. Els voluntaris del avituallaments, molt amables i atents tots, m’ informen de com van les coses: un calbo amb perilla va a davant enchufadíssim,  jo vaig el 9è doncs un parell  ja s’han  retirat i en general tots van bastant tocats.

Vinga, David, gas!

No em feu recordar noms de pobles, caps, platges i demés perquè jo d’això no en tinc ni faba. Ara mateix, al anar recordant la cursa només queden petits flaixos de moments inconnexos, sentiments intensos de fragments d’un tot.

L’arribada a Maó és caòtica. Baixo per una carretera, vorejo el port comercial i em perdo altre vegada per entre mig dels cotxes. Aquesta vegada intento mantenir la calma, truco al telèfon de l’organització i em guien fins a retrobar de nou les senyals. Els carrers estan plens de gent passejant i jo corrent amb la motxilla i el numero al pit suat i brut com un senglar. Em sento un extraterrestre i em miren com a tal.

 Entro al avituallament i és una festa, la megafonia anuncia la meva arribada, hi ha molta gent per tot arreu, em sento important mentre m’aplaudeixen. Una taula plena de menjar m’espera doncs porto una gana de cavall.

M’assec  en una cadira i em canvio les bambes, em menjo un plat de macarrons amb pollastre, carrego d’aigua i va tornem-hi. Em diuen que vaig el 6è.

Una mena d’eufòria s’apodera de mi, he tardat menys de tretze hores per fer 100 kilòmetres i gairebé no he parat de córrer. Em sento relativament bé i no m’ho acabo de creure: sisè!, mare meva!, sóc una bèstia, si jo amb acabar en tenia prou!. Marxo de l’avituallament que em salten les llàgrimes,  em sento invencible i corro lleuger en direcció a...

m’he tornat perdre. Apa! tornem-hi, torno a trucar a l’organització i em guien de nou fins que agafo una carretera. Els cotxes m’enlluernen amb els fars doncs ja s’està fent de nit. Trec el frontal i encaro la que serà una de les nits més llargues de la meva vida.

Segueixo caminant-corrent , i supero la barrera psicològica dels 100 kilòmetres, ara el que queda és un conte enrere. Rebo trucades i missatges d’amics que m’ajuden moltíssim, i sobretot de la Fina i en Genís, que estan pendents de mi a tot hora, estan fent el seguiment on-line i sento la seva presència i els seus ànims, sense la gent que estimes al teu costat això encara seria més dur.

Al següent avituallament, ja completament fosc em diuen que un corredor s’ha retirat per problemes als peus, jo no es que vagi gaire millor però encara no estic per abandonar. També que un altre corredor està al pavelló dormint i que vaig quart. Collons! quart!, aquesta tampoc l’esperava. La son comença a fer-se insistent i tinc temptacions d’anar-me’n a dormir també, però no. He vingut a donar-ho tot i no a dormir i després d’omplir d’aigua marxo decidit a menjar kilòmetres.

A partir d’aquí comença la meva davallada, fins ara he anat relativament bé, amb  moments dolents i moments millors però ara tinc una crisis important; estic més o menys al km 115, me’n falten setanta. Em fan mal els peus i quan intento córrer sento els ossos com piquen entre ells, és una sensació molt desagradable però intento no pensar-hi. M’esforço en fer petits trams corrent i el demés caminant a bon ritme. Amb aquestes que s’acosta una llum de frontal per darrere i apareix en Joel, diu que està molt malament i que té l’estómac regirat, el meu molt bé tampoc està però encara aguanta el que li vaig posant: un gel cada dues hores, cacauets de tant en tant, algun plàtan i molta aigua.

Ens ajuntem i decidim fer camí junts, porto moltes hores sol i és agraït compartir aquests moments tan intensos amb algú i si és un sonat com ell molt millor. Amb en Joel hi  estic a gust, ell fa les coses a la seva manera i jo a la meva.  Som els reis dels friquis. De tant en tant s’estira a terra i fa una dormida, jo segueixo i al cap de mitja hora o una hora m’atrapa altre vegada. Sort en tinc d’ell ja que el meu frontal s’està quedant sense piles i m’he deixat les que portava de recanvi a Maó. Portem més de 130 kilòmetres i anem petats però amb els ànims amunt, em vingut a donar la puta volta a l’illa i la donarem, I tant que la donarem!

Rebo una trucada des d’ Irlanda, és la meva filla Adela que em dona ànims, amb moments com aquests ho agraeixo infinitament.

 Els kilòmetres van caient, a estones sentim el mar com pica al nostre costat i l’espuma gairebé ens esquitxa. Travessem tanques i més tanques i urbanitzacions. Cada zona urbana equival a 10 minuts de pèrdues com a mínim, però entre els dos és més fàcil retrobar-les. Anem parlant i parlant i les hores passen. Tinc ganes que es faci de dia ja que sé que a partir d’aquí les coses canvien i es veu tot més clar tant visualment com mentalment.

Per fi clareja, ha sigut una nit llarga llarga però tot s’acaba. Anem molt i molt petats, portem 150km i intentem córrer de tant en tant però ens és impossible. En Joel segueix molt malament de l’estómac i no ha menjat res però no perd el bon humor, riem i ens expliquem la vida de dalt a baix.

Rebo una trucada d’en Mia que va primer a unes quatre hores per davant nostre, em diu que agafi paciència que el que queda es amb continus desnivells i cap al final, terreny molt pedregós. Estic content per ell, liderar una cursa no es fa cada dia i crec que avui és el millor de tots amb diferència.

Ens queden 30 kilometrets de no res que es poden fer molt i molt durs. Jo no les tinc totes i tinc els meus dubtes de si podré acabar. M’enfonso. Em fan un mal terrible els peus, les butllofes em cremen i  cada passa és una tortura. En Joel m’anima i dubto uns minuts fins que recupero l’esperit que m’ha portat fins aquí i que he dut durant tota la cursa: una força descomunal i un desig immens de controlar la meva voluntat.

De sobte un corredor s’acosta pel darrera i ens atrapa, va lleuger com una daina i diu que es troba de meravella, que a anat reservant i que ara es troba bé. Collons quin crack! ànims tio, tira milles que això és teu.

Al cap de poc d’haver-nos passat, veig un altre corredor al davant entre mig dels arbres parlant amb el que ens acabava de passar. Deu ser el tercer, li dic amb en Joel. Em diu que no, que està parlant per telèfon, que son al·lucinacions meves. Que no! que jo l’he vist home. Començo a córrer tot el que el meu pobre i castigat organisme em permet per atrapar-los, si els pillem encara podem fer podi de la general. En Joel em segueix i correm com feia hores que no ho fèiem, m’ha sortit l’esperit competitiu i forces de no sé on. Mantenim un bon ritme uns deu minuts amb l’esperança de trobar-los però no hi ha manera, si només eren cent metres!. Deixem-ho córrer, em quedat exhausts, suats i baldats, quina flipada!, potser si que només ha sigut una al·lucinació.

Els kilòmetres passen molt a poc a poc però les hores passen bastant ràpid. El sol em crema la pell i fa molta calor.Travessem platges llarguíssimes, camins polsinosos i plens de pedres. Sembla que el patiment no s’hagi d’acabar mai, tinc les bambes plenes de sorra i les butllofes em couen com el foc, vaig coix, no sé com caminar sense que em faci mal però no parem, va ,va, va, que només ens falten 6kilòmetres. Tinc la sensació d’estar en una situació coneguda: la d’una realitat absurda, en mig del no res, cansat, molt cansat però amb l’ànima exultant i plena de vida.

 Ens perdem vàries vegades i ens costa molt retrobar el camí, n’estem farts però ja li tenim el peu al coll i ara si que sabem que acabarem però es fa interminable, pensem en que pujarem al podi i tindrem premi en categoria, ell amb sènior i jo amb veterans, i això sempre fa il·lusió.

De sobte, per entre mig dels carres de Ciutadella veig l’arc d’arribada, no m’ho puc creure!, ens posem a córrer per arribar dignament, ja és nostre! ,entrem a l’arribada després de més de 30 hores i ens abracem, ara si que si.

Trail Menorca, camí de cavalls.185’3km

30h 35m.07S

5è classificat, 3er de veterans.


 WEB

CLASSIFICACIONS

+ FOTOS

No sabria definir el que vaig sentir, com una mena de buidor i satisfacció per haver completat el que m’havia proposat, però res més. Potser amb el temps tindré l’orgull d’haver acabat aquesta ximpleria, però per ara només sento un gran alleujament.

 Gràcies Menorca, gràcies als organitzadors, voluntaris i corredors. Aquesta cursa restarà tatuada a la meva memòria per sempre més.

Fins aviat i gràcies a tots.

Efectes colaterals