24 HORES PISTA

Pel dia quinze de Desembre, estic inscrit a les 24 hores d’atletisme, a les pistes de can Dragó de Barcelona, a la prova de 24 hores individuals. Es tracta de donar voltes a una pista d’atletisme, que fa 400 metres, durant 24 hores i fer el màxim de kilòmetres posibles.

Fa mesos que hi estic inscrit i fins avui, pràcticamente, no he parlat amb ningú sobre això, alguna vegada que he explicat el que em proposava fer a algú, el meu interlocutor m’ha tractat de dement i de perturbat, les persones mes properes a mi em deien que no ho entenien però que, això sí, ho respectaven, i fins i tot algu m’ha renyat amb una certa contundència. Així que vaig decidir no dir res a ningú més per no haber de donar tantes explicacions.
Tot aquest temps he portat aquest tema gairebé amb silenci, em sentia com qui prepara un atracament o un atemptat i m’he arribat a sentir culpable i tot. Culpable de volguer intentar fer una cosa sense sentit, absurda i pot ser fins i tot perillosa , però que hi farem, ara ja no hi ha marxa enrera.
Només per una persona m’he sentit comprès: per en Mia, doncs ell també hi està inscrit, (com no podia ser d’altre manera…)
Amb tot, la planificación d’aquesta tremenda animalada està plena de dubtes i incerteses. I és precisamente aquesta incertesa el que em motiva a córrer aquesta prova. Com s’entrena això? s’ha de córrer tot el que es pugui les primeres hores fins a fer un pet i llavors caminar?, o millor caminar desde el primer kilòmetre i anar combinant amb el córrer, aguantaré tot un dia amb la seva nit donant voltes a una pista d’atletisme?, dormiré?, com m’ho faré?. Francament, no en tinc ni idea, però l’unica manera de saber-ho és provant-ho.

Jo mateix em sorprenc de fins on pot arrivar la estupidesa humana… però res, provaré de fer aquest nou repte i no morir en l’intent.
L’objectiu no és cap altre que experimentar, buscar una mica més enllà a veure que hi ha. no tinc un mínim de kilòmetres com a fita , només intentar no lesionar-me i disfrutar d’això que tan m’agrada que es córrer.

El guanyador de l’any passat va fer 238km, una marca estratosfèrica i només a l’abast de molt pocs. Curiosament és una prova en que hi participen moltes dones, doncs mirant-ho bé, no és gens rar; la fortalesa mental d’elles és molt superior a la nostra.
He intentat veure-hi les ventatjes a córrer donant voltes com un putu hàmster i alguna n’hi he trobat : no et pots perdre ni has de seguir cap marca ni fletxa, estàs constanment rodejat de gent, o sigui que pots parlar ara amb un, ara amb l’altre i no t’aburreixes. No has de carregar aigua ni menjar ni roba ni motxilla ni frontal ni res, i…em sembla que ninguna més…

Aquests dies estic acumulant volum i més volum, kilòmetres i hores amunt i avall a un ritme patxangero i sera dur, molt dur, ja ho veig a venir, però m’apassiona…