24 HORES PISTA

Primer de tot donar les gràcies a corredors.cat per organitzar aquestes magnífiques 24hores, per la part tècnica i pel caliu humà.

Dit això, quan em paro a pensar, els sentiments s’amunteguen a la memòria i no sé ben bé per on començar. Han sigut 24 hores molt intenses on he gaudit molt més que he patit i al final el resultat i el balanç global, ha sigut molt millor del que m’imaginava.

Després de la  presentació dels corredors i un petit briefing és dóna la sortida, tenim per davant tot un dia i tota una nit i jo no m’ho acabo de creure. No pot ser, tota aquesta gent estarà corrent al ritme que ho fan, 24 hores seguides?, la primera impressió es que si, tot és com molt professional però també molt friqui, em sento un novatillu però a la vegada hi encaixo perfectament. Això si, de ganes de córrer no me’n falten, ara mateix només tinc ganes d’això, de córrer córrer córrer...

Les voltes a la pista van passant lenta però sense pausa, quan porto dues hores faig la primera parada i em començo a trobar cansat...que no et passi res tros de burro, només et queden 22 hores...

Porto 21km, el ritme està prou bé però ja sé que més tard o més d’hora faré un pet. Al cap de tres hores en porto 30, i el cap em comença a fallar, tinc la primera davallada però no m’intimida i la deixo passar, ja l’esperava. Al cap de 4 hores porto 38 kilòmetres i estic gaudint de veritat. Intento agafar un ritme fixa i no moure’m d’aquí però em costa molt, vaig fent voltes ràpides alternant amb voltes lentes i alguna caminant. Pel que veig no és la millor manera de fer-ho, els “bons” agafen un ritme de creuer i només paren a pixar i algun sembla que ni això.

 A les 4hores porto 39km, el ritme va baixant progressivament i molts corredors van alternant el caminar amb el córrer i jo també. 5 hores, 46km. 6hores, 54km. 8 hores, 73km...

Les hores passen i els kilòmetres també. Tinc repunts d’energia que els aprofito per rodar a darrere els bons corredors. Es com un mantra, com una meditació, durant hores desconnecto d’aquest mon i només corro a darrere unes cames que em marquen el ritme. Son moments de felicitat, sempre he pensat que córrer és quelcom més que exercici físic, és un estat emocional, de plenitud, és art, és...no sé com dir-ho.

Hi ha corredors que corren amb una elegància envejable i després de tantes hores observant-los és creu un vincle i tot i que gairebé no els hi he vist la cara a través de la manera de córrer m’expressen moltes coses.

Al cap de 12 hores porto 104 kilòmetres. En Mia em diu que és retira, volia intentar el record d’Espanya i la batut però un altre corredor també la superat i amb 3 km més. Està rebentat, però el que ha fet és molt gran. Jo no estic gaire bé però encara tinc corda per anar fent així que decideixo continuar.

A partir de les quatre de la nit em ve una son que no puc suportar i em vaig a estirar una estona. Estic uns tres quarts d’hora en posició fetal en un racó fins que em desperta sense voler una noia que em tapa amb un anorac. La solidaritat i la esportivitat és molt gran i pot ser és això el que m’ha captivat d’aquesta prova.

No les tinc totes però torno a la càrrega, les primeres voltes són duríssimes, em fan mal totes les articulacions i estic tremolant de fred però mica en mica, pas a pas, volta a volta vaig recuperant sensacions. No em crec capaç de tornar a córrer més, però el cos humà és una cosa increïble i ho provo. Corro enferregat i contracturat, fent ganyotes de dolor però poc a poc em sento millor, a cada volta em trec una peça de roba i ara si, torno a ser jo, torno a córrer, amb llibertat, superant obstacles i amo de la meva voluntat. Agafo altre vegada un ritme prou bo i corro a roda dels millors que no ho han deixat de fer en tota la nit, impresionant!.

Estic així hores i hores, corrent i només parant per beure i menjar fins que el cos em diu prou. Arribats aquí, sembla que la cosa s’acaba però no, voltes i més voltes, caminant i alguna corrent i més i més i més...

Finalment surt el sol, sembla que no es faria mai de dia però queda poquet. Aquestes ultimes hores se’m fam interminables, intento córrer però em fa mal tota la carcanada. Porto 160km i vull arribar a les 100milles. Em queda temps per fer-ho i m’ho agafo tranquil sabent que això s’acabarà i només en quedarà el record, per tant, ara és el moment de donar-ho tot i arribar fins al final.

L’arribada és apoteòsica, llàgrimes, crits, abraçades... els sentiments a flor de pell.

Al final 168’192km.

Gràcies a tots els que em vareu animar, de veritat, no sabeu com s’agraeix, i si ahir deia mai més, avui ja penso amb l’any que ve. Ha sigut una experiència extraordinària i, si, com a corredors ens queda molt per aprendre.