50 Km PISTA DE TERRASSA

Últimament em veig obligat a donar moltes explicacions pel fet de córrer en una pista d’atletisme, i és que veritablement deu costar d’entendre com ens pot agradar donar voltes i més voltes a un circuit de 400 metres. Però la cosa té el seu encant,  el seu art, la seva tècnica i la seva tàctica.

Per començar no s’ha de patir a buscar els senyal o les cintes del camí, per tant, òbviament, no et pots perdre, no s’ha de portar motxilla, ni material obligatori,  ni frontal per si es fa de nit. Tens tot els que et cal a l’abast i només t’has  de preocupar de córrer, de córrer i res més. Jo només hi veig avantatges...

La muntanya m’agrada molt, moltíssim, però m’hi faig mal. Em giro els turmells cada dos per tres i sempre vaig per terra, rellisco amb el fang, em dono cops amb les pedres, m’esgarrinxo i passo fred.

Per tot això i per molt més és perquè corro a la pista, perquè allà no hi ha res que et distregui, ets tu contra tu, córrer en el sentit més senzill i pur de la paraula, córrer i res més. I perquè a mi m’agrada provar-ho tot i com a corredor, ho vull córrer tot.

Com a preparació de les 12hores pista de can Dragó vaig voler participar a aquests 50 km de Terrassa i la cosa va sortir força bé. Era la nostra primera cursa amb la samarreta del club atlètic Vic i es que després de donar tantes voltes a les pistes, em acabat “fitxan” per ells.

Arribem d’hora amb en Mia a les pistes de Terrassa i ens trobem els atletes que fan els 100km, ja fa tres hores que corren i en acabar nosaltres, a alguns, encara els hi faltaran unes hores.

Som poquets i l’ambient és molt familiar, és agradable estar aquí. De fet, avui ja m’he llevat sense cap pressió i l’únic que tinc ganes és de córrer, no tinc cap objectiu ni cap expectativa, simplement deixar-me portar i gaudir d’això que tan m’agrada.

Sortim. En Mia es posa al capdavant i jo al darrere però el seu ritme es de Keniata i no m’atreveixo a seguir-lo . Les tres o quatre primeres voltes són per situar-se i només m’han passat dos corredors, les sensacions són molt bones i em trobo corrent molt a gust, no em fa mal res i començo a gaudir de veritat. Em concentro amb el que estic fent, amb la respiració, amb la gambada, amb tots i cada un dels moviments i intentant optimitzar al màxim. Fa una xafogor que ens fa suar a tots i anem ja molls com ànecs. Avui la cosa anirà de beure molt i vigilar amb les deshidratacions.

Passen les voltes, els kilòmetres i vaig passant corredors una vegada i una altra, de tant en tant ens anem donant ànims els uns als altres i es que ara som com una gran família. Porto ja 10 kilòmetres, 45 minuts i em trobo de meravella, de moment vaig el quart classificat i tinc els dos de davant a un parell de voltes, en Mia va primer i ens està fotent una pallissa i un recital de córrer que fa por.

La samarreta empapada em pesa de la suor i m’obligo a beure molt sovint, voltes i més voltes i jo que corro com mai, em sento perfecte i estic disfrutant d’una cosa ben estranya: donar voltes com un hàmster a un circuit tancat a dins un polígon... ja és ben estrany, ja.

Estic al kilòmetre 20, pendent del rellotge per veure el pas a la mitja marató. Els corredors més lents corren pel carril interior i això m’obliga a fer uns quants metres de més a cada avançament i això és un continuo. És una mica incòmode però sort que som poquets. Passo la mitja marató amb 1 hora i 32 minuts, penso que és un molt bon temps i això m’anima a seguir amb ganes amb decisió i amb energia.

Seguim.

Córrer i córrer.

 Ara mateix, quan escric això sentat tranquilament, a les pistes d’atletisme metre miro com fa sèries l’Abel Casalí ( això si que és córrer, mare meva), no sé ben bé què pensava mentre corria, només recordo moments molt concrets però també recordo que una força interior em va acompanyar tota l’estona, una determinació que m’obligava a no abaixar el ritme malgrat el cansament i amb tot això hi trobava plaer, el plaer de sentir-se un mateix, de que el temps s’atura i no importa res més.

Kilòmetre 30. Començo a estar trallat. Les cames em fan mal i tinc unes ganes boges de parar. Aquí és on rau el veritable corredor de fons, aquest punt el conec molt i molt bé i no em deixo intimidar, m’hi hauré d’esforçar i deixar passar el temps i els kilòmetres i així ho faig.

Kilòmetre 35. Vaig petadet però encara amb energia, l’isquiotibial em comença a donar símptomes de rampa i miro de beure força aigua.

Va va va! david, que ho estàs fent molt be, m’animo a mi mateix interiorment i també ho faig als altres corredors, sobretot als que fan 100km , doncs penso que s’ho mereixen i ho necessiten.

Supero la barrera psicològica dels 35km, el temut mur del maratonià i encaro cap al kilòmetre 40 amb decisió, estic eufòric perquè ho he gestionat molt bé tot plegat i ara només em queda la recta final. Passo la marató amb 3hores 6 minuts i no m’ho crec, estic fent un carrerón i “només” em queden 8km. Tinc el que va tercer molt a prop doncs ja l’he passat una vegada, 200 metres em separen de la tercera posició i decideixo donar-ho tot. El passo i en una de les voltes m’enganxo a darrere en Mia i fem junts tres o quatre voltes , vull deixar distància suficient per no haver de patir al final però la veritat és que començo a anar molt justet. Els bessons estan apunt d’explotar i l’isquio de la cama esquerra em crema, miro de no afluixar però em costa molt, comença el calvari del final de les curses, un suplici extenuant però que em fa sentir mes viu que mai, com un animal, donant-ho tot, buscant a dins meu aquella energia de més, aquella que no saps de on collons surt  però que sempre arriba.

Em canten per megafonia que em queden 6 voltes!, això ja ho tens nanu!. En Mia ja acabat fa una estona i jo vaig destrossat però corrent amb il·lusió de fer un podi, després d’una volta em diuen que no, que ara me’n  queden sis, ostiaaaaaa!, aclareu-vos home!. El GPS em marca 51,200, o sigui que ja fa estona que hauria d’haver acabat  però no, em queden 6 putes voltes que es faran interminables. M’arrossego, em fa mal tot, els bessons enrrampats, l’esquena...collons quin patir! va que ja s’acaba! . Em diuen que me’n queden dues i després de fer-ne una, em criden no, no, que es l’última!. Apreto tot el que el meu pobre organisme pot i arribo trencat i feliç després de 4 hores i cinc segons.

S’ha acabat. Em sento buit físicament però una sensació de plenitud m’envaeix perquè el que acabo de fer no és una gran gesta però a nivell personal si que ho és, perquè m’he superat, he gaudit i una vegada més m’he sentit corredor amb majúscules, no és una gran marca però si tot el que jo puc donar de mi, i això em satisfà enormement.

Ara a recuperar i pensar en la propera doncs això, no s’acaba mai,...voltes i més voltes, com la vida mateixa...