La Rialp Matxicots és d’aquelles curses que
deixen empremta, d’aquelles que tenen un encant especial, ja sigui per
l’indret, per la gent, per l’organització, voluntaris, per els molts d’amics
que allà s’hi apleguen o per tot plegat. És per això que torno a Rialp cada
any, i ja en van tres el 2014 i el 2012 i ara ja puc dir que tinc la triple corona; tres curses
acabades de 80 km i 6000 metres de desnivell positiu, o més...
La sortida a quarts de sis del matí m’enganxa
havent descansat prou bé, i amb ganes de canya, molta canya. Tinc ganes de
donar-ho tot, de buidar-me una vegada més i arribar, si puc, encara de dia.
Em trobo molt bé corrent de bon matí, encara
negre nit i amb la perspectiva de passar tot el dia a la muntanya, pujant,
baixant, tornant a pujar i tornant a baixar, travessant rius i valls, fent
cims, corrent per pistes i corriols i tot això tan ràpid com pugui.
Les primeres llums del dia m’apareixen poc
abans de fer la pujada abans de coronar el Montsent de Pallars (2883m). Fins
aquí he anat molt bé, corrent molta estona malgrat les pujades i amb boníssimes
sensacions. Comença a fer fred, i es que hi ha una bona gebrada als punt més
alts. Per arribar fins aquí, hem agut de travessar grans prats d’herba molla,
amb aigua que baixa per tot arreu i tinc els peus glaçats però les vistes des
d’aquí són magnífiques i fa un dia espectacular, i amb això ja en tinc prou.
Ara mateix, mentre escric això, em costa recordar
tot el que vaig viure, ja no sé el que va passar abans o després, perquè al
final, el que queda, és això: moments viscuts, més bons o més dolents però
sempre intensos. Recordo que a les primeres baixades dretes i tècniques, amb
trams glaçats i pedra solta em vaig començar a cagar en tot. Els meus pobres
turmells se’n van a cada moment i em comencen a passar corredors.
Bé, em sap greu repetir-me però és el que hi
ha, ja ho he dit mil vegades: jo no baixo gens bé i a més, odio aquestes
baixades, les odio amb totes les meves forces i profundament, i quan les haig
de baixar, m’arrepenteixo de ser on sóc i em vull morir. Sort que encara vaig
fresc de cames i sort que encara tinc energia i corda per estona i mica en
mica, com les muñecas de famosa, vaig
avançant.
Als avituallaments miro de no parar gaire,
omplir el camelbak, un tros de plàtan i marxar cagant llets, donant les gràcies
als voluntaris, això sempre.
Hi va haver un moment, ja superat el mal tràngol de les baixades més
tècniques que em vaig sentir invencible, vaig notar la força de la natura, de
les muntanyes, del sol, i corria embogit, amb una força primitiva que em
portava i que m’empenyia. No és que no m’hi hagués d’esforçar, ni que les cames
anessin soles, era més aviat una força interior, com una unió de cos i esperit
on la respiració i el moviment estaven en sintonia amb les muntanyes, amb el
cel tan blau i el verd tan verd.
Vaig córrer molta estona feliç, feliç de córrer
i de ser qui era, de fer el que feia i perquè volia, malgrat les putes
baixades... Ah noi! no hi millor sensació que aquesta, estic en comunió amb la
natura, amb el meu cos i la meva ànima. Brutal.
Però de sobte, tot es va girar. Sempre dic que vas bé fins que deixes d’anar-hi, com despertar d’un somni, de cop, sense avisar. Em vaig trobar al mig del no res cansat, molt cansat. Fins al kilòmetre 50 vaig anar molt bé, dels quinze o vint primers, tenia feta la part més dura de la cursa i gairebé tot el desnivell i a la base de vida em podria canviar i menjar bé, allà m’esperava la Fina, vull agrair-li tot el que va fer per mi, em va portar un plat de pasta i un batut energètic, em va ajudar a canviar-me i em va cuidar com un poll, es un sol.
Però de sobte, tot es va girar. Sempre dic que vas bé fins que deixes d’anar-hi, com despertar d’un somni, de cop, sense avisar. Em vaig trobar al mig del no res cansat, molt cansat. Fins al kilòmetre 50 vaig anar molt bé, dels quinze o vint primers, tenia feta la part més dura de la cursa i gairebé tot el desnivell i a la base de vida em podria canviar i menjar bé, allà m’esperava la Fina, vull agrair-li tot el que va fer per mi, em va portar un plat de pasta i un batut energètic, em va ajudar a canviar-me i em va cuidar com un poll, es un sol.
Vaig sortir de l’avituallament animat, encara
amb energia i ganes i amb la confiança que em donava haver fer tota aquesta
primera part tan bé, gairebé com un viatge místic per entre les muntanyes,
sense pensar que estic en una cursa ni amb dorsals ni posicions ni temps ni res
de tot això...
I ara em sento abatut, jo crec que he
gestionat bé tots els meus recursos: l’aigua, el menjar, el ritme, però no sé
que em passa que no tiro. Ara arriba aquell moment que m’hi haig d’esforçar de
veritat, cada dos per tres m’atrapa un corredor, intercanviem quatre paraules i
el perdo sense que el pugui seguir. De fet, és una sensació molt familiar, hi
he passat un munt de vegades per aquí.
Penso en que puc haver fet malament; potser
he sortit massa fort?, no he menjat prou?, ja t’has hidratat?, però res de tot
això em dóna respostes, simplement he arribat on he arribat i ara toca tirar de
cap, amb determinació, però per sobre de tot fer-ho amb alegria, disfrutant de
cada passa malgrat el dolor i el cansament, no passa res David, ho he viscut
mil vegades això, al capdavall això és com la vida mateix, moments més bons i
moments no tan bons i algun de dolent. Res més.
Veig molts bolets a banda i banda del camí,
amanitas muscarias i peus de rata, i que amb el silenci del bosc em crea una
atmosfera al·lucinògena, ja no sé si ho estic vivint o somiant però el que és
veritat és que jo no m’aturo, seguint la meva brúixola interior i intentant
treure la millor versió de mi mateix.
Més enllà del repte esportiu, en aquestes
curses em surt l’animal que porto a dins, cansat, amb solitud i perdut en un
racó de món, em sento vibrar i en sintonia amb el cosmos i em reconforta saber
que me’n sortiré, oi tant! No en tinc cap dubte.
Deixo passar el temps, corrent al trot a
estones, capficat en els meus pensaments, gairebé com una meditació, em
segueixen passant corredors però tan me fa. Més d’un em demana si m’he fet mal,
que si vaig coix, però els hi dic que no, que jo ja corro així... collons, si
que vaig cardat...
Mica
en mica, però, em sento millor i recupero l’esperit que m’ha dut fins aquí, el
de avançar malgrat tot, disfrutant del camí, donar-ho tot i arribar de nou a
Rialp encara de dia.
En un dels molts pobles que travessa la cursa
em trobo els amics i tota la claca que m’anima i em fan sentir com si fos un
heroi, això m’anima encara més i m’adono que en realitat no estic tan malament,
de molt pitjors n’he passat, així que gas!, que només queda la última pujada.
I pujant al collons de poble abandonat que no
recordo mai com és diu tinc de nou una recaiguda. Aquest poble em fa por, és
tot molt fantasmagòric, amb totes les cases aterrades i penjat a dalt d’una
muntanya. Després de veure tants bolets tòxics potser si que m’he col·locat, no
sé, però porto un cego descomunal, David, fot el camp ràpid d’aquí ...
Però
tot s’acaba i quant m’adono, ja només em queda un kilòmetre per
l’arribada, en el fons em sap greu perquè tinc ganes d’arribar però també sé
que s’acaba el viatge interior, faig memòria de tot el que he viscut avui: he
gaudit corrent, he passat fred, m’he sentit sol i també molt acompanyat, m’he
sentit que formava part d’aquestes muntanyes i del món sencer, he sentit la
cremor a les cames del cansament i he fet tot el que he pogut, cremant fins a
l’últim cartutxo.
De nou entro a la plaça de Rialp una vegada
més, després de 14 hores i 44 minuts encara de dia i sabent que estic fent el
que m’agrada i que tinc tot el que puc desitjar. Posició 34 i 8è de veterans,
però això és irrellevant, el que comte es el grau de satisfacció que queda per
un mateix de tota la experiència viscuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada