24 HORES PISTA CORREDORS.CAT

.L’ultrafons en pista té “un no se qué” que fa que any rere any torni a la cita amb corredors.cat, a les 24 hores de canDragó. Aquesta vegada m’ha sortit una cursa rodona, jo crec, i estic molt content.

Afrontava com sempre, amb molt de respecte, aquesta barbaritat. Una setmana abans em va començar a fer mal un peu. Ja fa temps, em vaig trencar lligaments, calcani, un metatarsià i el dit em va quedar mirant a Pamplona. Això va ser fa mes de vint anys, quan per culpa d’un error a l’hora d’assegurar-me, vaig caure des de vuit metres. Aquí es va acabar la meva carrera com a escalador, ja que vaig tardar més d’un any a tornar a caminar normal, després de mesos de guix i mig any de baixa. De fet, aquest dolor,sempre més m’ha acompanyat, és un dolor que conviu amb mi a totes hores però ara, degut potser a l’alta humitat I les baixes temperatures, està més present que mai.  Però tot això és una altre història...

 Amb aquest panorama vaig anar a córrer les 24 hores, sempre passa igual, a l’ultima setmana surten tots els mals; que si no he entrenat, que si no estic preparat, que si patiré com un desgraciat....em fa mal aquí i em fa mal allà...

Res, el de sempre, no és cap novetat. Sempre em vénen tots els dubtes abans de la gran batalla, em sento dèbil i vulnerable i no em sento capacitat per encarar una bestiesa de tals dimensions. Burro! més que burro!, si t’has apuntat  ara vas i corres cagumdeu, no em vinguis amb mals al peu i collonades òstia!

Però una vegada posat a la pista em vaig deixar anar, vaig fluir i vaig volar damunt el tartan de la meridiana. L’estratègia era ser conservador les primeres dotze hores i rebentar-ho tot a les altres dotze. I així va ser:

Fa un dia molt lleig a Barcelona, gris i núvol, no fa gaire fred, ideal per córrer. Porto ja quatre hores donant voltes i les sensacions són boníssimes, jo diria que fins i tot fantàstiques i curiosament, no em fa mal res. Estic rodejat de friquis i de grans amics que ens uneix la mateixa passió, aquest any sembla que hi ha un bon nivell, amb molts corredors estrangers.

 Porto quaranta kilòmetres i vaig amb el fre posat, no em vull passar i intento anar guardant una miqueta que això es molt llarg. Vaig fent micro parades que em serveixen per recuperar una mica, potser no és el millor perquè cada vegada que arrenco em costa més, però no vull cremar el motor abans d’hora.

He sortit sense rellotge ni pulsòmetre ni res, només vull córrer i prou, sense preocupar-me de kilòmetres ni ritmes ni res. Es una sensació estranya, corrent sense cap destí, només voltes i mes voltes que no em porten enlloc, però l’objectiu final si que el sé: intentar batre la meva marca de 168’700km i arribar, si puc a 180km.  No serà fàcil, ja ho sé, per això aquestes primeres hores més val oblidar-se de tot i intentar córrer com qui no vol la cosa, xerrant amb un i altres i sense gaire concentració.

Fins al km 50 vaig prou bé, vaig a mirar la pantalla i veig que vaig en la posició 63, collons com corre la penya, bé, jo a lo meu, mica en mica.

Em canvio de roba perquè fa estona que tinc fred, he parat a menjar una mica de pasta i m’he quedat rígid, però ara amb la samarreta tèrmica vaig de collons i torno a agafar temperatura i ritme. Vaig fent a batzegades, quan em trobo bé aprofito i faig una hora o hora i mitja a bon ritme, llavors paro, descanso, menjo i fins que torno a arrencar, però cada vegada em costa més.

A partir de l kilòmetre 90 em ve la primera davallada, més que res és mental: osties  que cansat que estic, que si falta molt...però aquí és on hi ha l’essència de l’ultrafons, superar obstacles i mantenir-se fort. Va tira!

 Aquest any tenim també una assistència de luxe, en Gerard que ha vingut amb la Carme i en Jean Pierre, estan pendents de mi però sobretot d’en Mia, que va enxufadíssim. Jo no necessito gran cosa,  però quan em quedo sol a partir de la una de la nit si que em ve un baixón important. En Mia, (que acaba de batre el rècord d’Espanya), i tots els amics, marxen i em quedo  desemparat com un bè sense mare. No, no es un retret, en aquell moment em vaig fer el valent però per dins estava cagat.

Porto 102 kilòmetres, estic prou bé però trobo a faltar algú que estigui per mi, que em doni ànims a cada volta o simplement que estigui allà. Però no hi ha ningú, que hi farem, en pitjors places he torejat...

Tot plegat sembla un cementiri, sense musica ,ni megafonia, ni públic, amb els zombis  pululant per la pista....mare meva, que trist, em venen ganes de plorar i tot.

 Però pels meus collons, agafo el toro per les banyes i em proposo fer una bona cursa. M’organitzo: cada dues hores pararé de córrer, caminaré una mica ben abrigadet i després descansaré dos o tres minuts assegut a la cadira.

I així ho faig i em funciona, aquestes parades em serveixen per recuperar una mica la musculatura i trencar amb la monotonia. M’he posat musica, cosa que no faig mai, i em transporta a altres mons, altres espais, mentre dono voltes i mes voltes, corrent, solitari.

M’encanta.

Com sempre la meva cançó insígnia, Death or glory dels Clash em dóna força, mentre se’m neguen els ulls i segueixo corrent voltes, voltes i mes voltes. (Ara m’estic posant tontorront...) però en el fons estic disfrutant perquè dins la duresa de la situació, sento una força interior que m’acompanya, una voluntat de ferro que m’empeny a córrer mes i mes. Estic com una mica trist, com col·locat,  em poso les ulleres de sol per tenir més intimitat i m’aïllo del mon, amb la musica, el meu cansament...

Amb el pas de les hores la cosa s’està posant lletga però, em sento molt i molt cansat, em fan mal els dos peus, tinc varies butllofes, les cames....res! a córrer home! m’auto imposo una disciplina  i m’obligo a seguir, seguir i seguir.

M’enganxo a darrere una Finlandesa que va a un ritme lent però constant, sembla una màquina, no para ni a pixar, pim pam, pim pam, i jo a darrere, com una paparra. Es ben rossa i porta dues trenes que van fent “la va i ve” amb el moviment i jo m’ho miro embadalit mentre corro al seu darrere, és com un mantra, com una meditació.

Hores i hores darrere les trenes daurades que em serveixen per no defallir, per seguir corrent. Porto 140 km i sembla que no es vulgui fer de dia, quina nit més llarga!

Cada vegada intento parar menys, ja que cada cop que arrenco em costa més, de seguida agafo fred i les cames sembla que se m’hagin de trencar. Es duríssim però no em desanimo, busco la finlandesa per seguir-la i no la veig,  surto de nou a la pista totalment contracturat i garratibat i em dic a mi mateix que no puc tornar a parar que cada vegada és pitjor.

Sembla que finalment es fa de dia i tinc un repunt d’energia, quedo meravellat del que pot arribar a aguantar l’organisme, miro la pantalla i veig que vaig el 23è, amb 150 kilòmetres a les potes i això m’anima, vinga, tornem-hi, a córrer a bon ritme.

 Em busco una altre llebre, aquest cop una argentina que va lleugera com una daina, li demano si li molesta i em diu que “para nada”,el ritme és una mica més ràpid però també molt constant, és el que necessito: seguir algú i no pensar, només córrer i córrer...

Però després de sis o set kilòmetres torno a parar, estic destrossat, em fa un mal insuportable les cames i els peus i l’esquena i jo que sé quantes coses més i em poso a caminar, però després de mitja volta torna a passar l’argentina que em crida com un sergent: he! vamonos! i jo vinga al seu darrere.

A partir d’ara m’estimo més no mirar els km que porto, crec que puc arribar a 170, però també sé que en qualsevol moment puc fer un pet. Em prenc l’últim gel i cremo l’últim cartutxo que em queda (dic l’últim però en el fons sé que quan el cos diu prou i la ment també, sempre queda alguna cosa, sempre).

I amb aquesta actitud tiro, vaig més enllà, el dolor és extrem però a cada volta vaig sumant i sumant i quan me’n adono he arribat als 180, a partir d’aquí ja tot és de més a més i estic exultant i feliç. M’han vingut a buscar en Marc i en Jordi i també han vingut en Joan i l’Eva, i quan els veig sento una alegria enorme i em reconforta saber que hi ha algú que m’estima, que no estic sol i per fi puc compartir l’alegria de finalitzar una cursa de 24 hores. Alegria que també comparteixo amb tots els altres corredors, especialment amb la finladesa  Noora i l’Argentina Patricia, aquestes dones son increïbles, verdaderes feres del córrer que m’han  ajudat moltíssim.

Acabo amb 184’272km, 18è classificat de 110 corredors i sabent que això encara es pot superar i sobretot molt content. Content per que vaig saber gestionar molt bé la cursa en tot moment, no em vaig veure superat per les circumstancies i ho vaig tenir tot sota control. Dit així, sembla fàcil, però no ho és gens. Aquesta és la màgia de l’ultrafons, em fa treure el millor que porto a dins i no deixa de ser una lliçó de vida.

 Gràcies a corredors.cat i gràcies a tots els corredors que vareu participar.

Fins l’any que ve!

classificacions

darrere la Noora

la Patricia

assistència de luxe

mort en vida