L'OLLA

Em diuen en cercles d’amics més propers que sóc un melodramàtic, que tan aviat estic a dalt de tot, esportivament parlant, motivat i exultant com a baix de tot, cansat, lesionat i gaire bé apunt de morir.

Jo, quan la gent em demanen com estic els hi dic sempre que bé, anar fent. Tampoc es tracta de donar la tabarra a ningú amb els meus mals, que si el genoll que si el peu...que si bla bla bla, no cal.

Però la veritat es que ho pateixo molt. No sóc optimista en aquests afers i les lesions se’m solapen una rere l’altre i es una merda, francament. Amb el genoll mig recuperat i pendent de la ressonància va i em surt una fascitis plantar al peu esquerra. Així, sense avisar, perquè sí, perquè m’ho mereixo o perquè jo que collons sé. Les lesions no tenen un perquè, o si, però jo no n’he sabut trobar mai una explicació i ara em trobo de nou a mig gas, pendent de fisios, metges i òsties. 

Sumo una nova patologia al meu organisme que amb la pubàlgia, la cintilla iliotibial, la meniscopatia la hiperreactivitat bronquial, les tendinitis i etc. etc. etc.... em converteixen en un expert en lesions del corredor, jeje. També tinc dues tendinites, una a cada braç, però això és un altre tema...

 En fi, res greu tot plegat, però ara em sento en la necessitat d’explicar-ho, perquè obviant-ho, tampoc em serveix de res i és el que hi ha.

Dit això, vull explicar que el Diumenge a l’Olla vaig disfrutar com mai, malgrat tot. Vaig sortir a córrer amb un dorsal d’última hora, gairebé sense entrenar, nomes havent fet hores i hores a cavall de la bicicleta i...lesionat.

El dissabte vaig anar a mercat a Vic i caminant per la plaça em feia un mal el peu de set Déus. Però com vols anar a córrer demà borinot? Sempre igual, ostia santa, el dia abans d’una cursa em vénen tots els mals.

Però al final no va ser tant, tu, vés per on. Vaig córrer molt tranquil, gairebé a mig gas i tot i que em molestava no vaig patir gens, i quan dic no vaig patir gens ho dic en tots els sentits. El Puigmal el vaig pujar gairebé xiulant amb una hora justa, aquesta cursa, tot i ser només una mitja marató, enganya molt i es pot arribar a fer molt dura i llarga si no dosifiques bé de bon començament.

Un cop al cim comença l’olla de debò. Aquí vaig passar molt bé, animat i amb el record de fa sis anys on em vaig girar el turmell i em van haver de baixar amb helicòpter. No vull haver de tornar a passar per això, així que poc a poc i controlant. Tota la carena de l’Olla la vaig fer amb un somriure a la cara, disfrutant del lloc, de la intensitat del moment, gaudint del córrer i saludant amics arreu.

La baixada ja va ser una mica diferent perquè la meva psicomotricitat i habilitats per anar cara avall son molt limitades i em requereixen una mica més de concentració. A més, la meva prioritat a aquestes alçades es no fer-me mal. Tot i així només en van passar una cinquantena de corredors, algun demanant pas a crits i corrent com si no hi hagués demà, mare meva quant de flipat que hi ha...

Vaig recollir del terra cinc embolcalls de gels, el del pitrall 259 i el del 30, vull pensar que els hi van caure, els altres no tenien numero. Sembla estrany com a encara passin aquestes coses però es que em fa molta ràbia això. També vaig ajudar a dues corredores que van caure a darrere meu, primer una i al cap de poc l'altre, si es que van com bojes...

I novament arribo a l’esplanada de Núria, content, molt sencer i havent gaudit d’una gran matinal esportiva i muntanyenca. El tema competitiu el deixo de banda, sé que hagués pogut córrer molt més, segurament retallar deu o quinze minuts al crono, però a aquestes alçades ja no m’interessa, potser m’he fet vell, o potser no era el moment, ho trobo una mica a faltar la veritat, però no es pot anar sempre al límit que no som màquines, hi ha moltes maneres de gaudir de la muntanya i de l’esport i de la vida en definitiva.

Com sempre, gran Olla de Nuria, una cursa maca maca i amb una organització impecable. Molts ànims a tots i endavant.