SPARTATHLON (1)

La veritable marató.

Segons l’historiador Heròdot, l’any 490 abans de crist, el soldat missatger Filípides va córrer la distància que separa Esparta d’Atenes (246km) per demanar ajuda  al rei Leònides,  per la inminent invasió dels Perses.

Al mite de la gesta d’aquest soldat es troba l'origen de la actual distància marató (42 km 195m). La llegenda diu que hauria mort de fatiga després d’haver corregut uns 40 km. des de  Marató fins  a Atenes per anunciar la victòria sobre l'exèrcit persa, però en realitat, Filípedes va recórrer el camí des d’Atenes fins  a Esparta per demanar reforços, el que serien aquests 246 quilòmetres, així  si que s’explica  que al arribar morís ....

Tot i així aquest fals mite sobre el que realment va succeir va guanyar molta popularitat, i en honor a aquest fet es va crear la Competició amb el nom de "marató", que va ser inclosa en els Jocs Olímpics de 1896 d'Atenes.

Una cosa és la llegenda i l’altre la història, i la veritable història, segons Heròdot, diu que Filípides va sortir amb la primera llum del dia de l'últim divendres de setembre de l'any 490ac. i va arribar  a Esparta amb l'última llum del dia següent, el que equival a unes 36 hores. Per això, l‘Espartathlon, té com a temps límit 36 hores per ​​ cobrir aquests 246 quilòmetres.

Amb  base aquest relat,el comandant John Foden de  la Royal Air Force anglesa i quatre oficials, van viatjar a Grècia al 1982 per  provar si era possible  cobrir aquests gairebé 246 quilòmetres en un dia i mig.

Tres corredors van tenir èxit al completar la distància, provant així que si que era possible . Anys després, va néixer aquesta carrera basant-se en la descripció que l'historiador Heròdot va fer de la ruta que hauria seguit el soldat Filípides fa 2500 anys. Segons els organitzadors de la cursa, actualment es segueix exactament la ruta històrica que ell va realitzar, de manera que es creuen autopistes, instal·lacions urbanes, camps de vinyes, oliveres, i s’ascendeix a la muntanya Parthenio de 1200 metres. Els corredors al arribar, han de tocar els peus d’una gran estàtua de bronze del rei Leónides.

I ara que?

Des de que vaig saber que estava a dins de la Spartathlon que no dormo, no menjo, no visc. Cada vegada que surto a córrer penso em com serà el dia que  la pugui acabar, perquè, sent realistes, tinc molt poques possibilitats de fer-ho.

Porto uns quants anys corrent ja i em conec prou bé com per saber els meus límits, però és investigant en els límits del possible, quan m’arrisco a anar més enllà, cap a on sembla impossible, que esdevé el possible. Mai de la vida diria que sigues capaç de córrer una marató, o 100km, o 24 hores seguides  o...

Ja fa uns quants anys que sento a parlar d’aquesta mítica cursa, i francament, em sembla inabastable i impossible, però que collons! dels covards no s’ha escrit mai res i de les úniques bogeries de les que un  pot penedir-se, es de les que no ha intentat.

Diuen que només un 40 per cent de corredors l’acaben en cada edició i és sens dubte una de les més dures del món. Però no només això, els temps de pas són molt exigents com per exemple  fer els primers 80km amb 8 hores o els 130km amb 15h, amb una calor i una humitat pròpies de la costa Mediterrània i ascendint un desnivell total de 3000m. Al més mínim contratemps estàs fora de cursa i a més d’una una gran preparació, requereix una gran dosis d’empenta, entusiasme i tossuderia.

I  de  tot això ara vaig sobrat, però igualment tinc els meus dubtes i les meves pors que em fan estar constantment en un estat com d’alerta, expectant, a veure si d’una vegada m’hi llenço de cap i em converteixo en un soldat  Filípides,  o si més no, intentar-ho.

De moment dissapte correré els 34 kilòmetres del trail de l’ultra Montseny i d’aquí quinze dies els 100 km de Belvès, res, un aperitiu del que vindrà...