PER MOLTS ANYS

L’any passat el dia que feia quaranta-dos anys vaig sortir a fer 42km corrents, aquella experiència va ser molt positiva i tot i que vaig acabar amb un bon mal al genoll, vaig disfrutar de tots i cada un dels km.
Avui, un any després, em plantejava si fer-ne 43 o què.… no sé, no n’estava convençut del tot.
On em portará tot això?,algún any haurà de ser l’últim, no em veig amb cinquanta anys corrent 50km, o sí!... en fi.
Algú em va dir: i quan en facis 69 que farás?, bé, jo crec que la pregunta es respon sola,... je je. Visca la rauxa, mori el seny!
Així que, ni “cort ni peresós”, em calço les bamwes i vinga!.El dia abans vaig anar amb el cotxe per mirar més o menys la ruta que faria, ho tenia decidit: sortiria de casa corrents i arrivaria corrents tot fent una volta circular per Muntanyola, l’Estany, Moià i Collsuspina, resseguint més o menys el GR 177
Durant la nit em desperto vàries vegadas per culpa del vent que bufa molt fort i també plou. Sento el despertador , em llevo i miro per la finestra i veig volar plàstics, fustes, llaunes i diversos objectes que el vent huracanat empeny, la pluja esquitxa els vidres i m’en torno al llit. Que ho donguin pel sac!.

Doncs no.
Aquí teniu en David sortin a córrer,a les set del matí disposat a fer 43 km non-stop, amb ratxes de vent de 200km/h o potser més, i plovent.
Vaig molt malamente, tinc fred i el vent em molesta, però també sé que això em passará, els primers km són sempre els pitjors. Per sort, ha parat de ploure.
De seguida entro dins meu i em submergueixo en un estat alterat de la conciència, un lloc que conec molt bé doncs hi estic molt sovint. Aquí no hi ha ni passat ni futur ni angoixes ni pors, tot es molt llunyà i només sento els meus esbufegs i els peus que piquen a terra a cada salt.
Els pensaments son abstractes i és com si no hi fos.
Són moments màgics però de tant en tant el vent em fa tornar a la realitat, porto ja 10 km i vaig fresc com una rosa.
Aquí el camí comença a pujar , hi ha molt fang, durant la nit ha caigut un bon ruixat i ho a deixat tot fet una merda. Em costa avançar i ja porto els peus molls, però jo endavant...

Arrivo fins a l’Estany i porto 17km, començo a trobar un lleuger cansament, potser encara no estic recuperat del tot de la marató de diumengue passat, bé, potser no, segur que no.

Desfaig el camí que m’ha portat fins a l’Estany dos o tres km i segueixo una pista llarguíssima que va fins a Moià, els peus em pesen pel fang que hi porto enganxat i no hi ha ni una ànima enlloc.
A partir d’aquí, em començen a venir seriossos dubtes sobre el que estic fent, porto 25km i ja n’estic fart, però ara no em "rajaré," no senyor!, les burrades es començen i s’acaben.
Apreto fort una bona estona i arrivo a Collsuspina, torno novament sobre els meus passos per un camí de formigó, cara amunt i amb un vent de cara que em fa anar gairebé ajupit, per sort no fa fred, més aviat calor, però s’em fa etern.
La Fina m’ha trucat i em diu que vindran amb en Genís i en portaran una coca-cola fresca, m’esperen a Sant Cugat de Gavadons. Son com un oasis al mig del desert, porto 30km i em beg la llauna d’un sol glop, que bé!.

Surto amb energia renovada en dirección a Muntanyola com una fletxa però dura poc.
Ara si que ja vaig fos. Porto mes de quatre hores corrent i tinc ganes d’arrivar. Tinc una pedra a la bamva que em fa la guitza fa molta estona però em fa mandra treureme-la, qualsevol moviment que no sigui correr es fa feixuc: parar, asseure’s, descordar-se la sabata…. buf! que complicat, és igual, ja arrivo.
Segueixo per la carena fins a Fontanelles i enllaço cap a la creu de la Miranada, que tothom diu que està a punt de caure però jo fa vint anys que la veig així i amb el vent que fa avui ja hauria de ser a terra.
Ara només em queden 5km que faré fins a casa, aquest camí ja m’el conec, li fet cents de vegades però s’em fa molt pesat i llarg, penós molt penós, semblo un camell sol al mig del desert, avançant poc a poc.

Finalment en Genís em ve a recebre però encara em falta 1km, que fem tots dos junts pel carrer de casa amunt i avall com dos tontos. Ja està! Ara sí! 43km i 100m clavats de GPS, com diuen els koales: que n’aprenguin!
Tinc el cos buit però l’ànima plena i per fi em treuré la pedra de la sabata!.

Quatre estiraments, una dutxa i un arròs m’espera ….