MATAGALLS

Surto de casa en direcció al Montseny amb la intenció de pujar  una vegada més a Matagalls, avui tinc ganes de buidar-me, de pujar com un foll i baixar com un posseït.
Pel camí , tot just sortir de casa amb el cotxe em trobo en Genís i paro per fer–hi la xerrada. M’agrada enraonar-hi, perquè sempre em sorprèn. En Genís és diferent; no té casa ni diners ni propietats, viu amb cabanyes o en un forat excavat a la terra per ell mateix. Menja aglans, castanyes, pomes, nous i tot el que arreplega i beu aigua de les fonts.
No té DNI ni seguretat social ni hipoteca ni cotxe ni feina ni res de res, ni falta que li fa, però té dignitat, ja que aquesta és la vida que ha escollit.
Arribo a collformic i en un tres i no res ja estic suant com un desgraciat i amb el cor accelerat. Pujo tant ràpid com puc i la veritat es que puc pujar bastant ràpid, em sento fort.

Durant el camí ,vàries vegades em ve al cap la meva trobada amb en Genís; quin concepte més diferent tenim de la vida, i de la muntanya. Per a mi, avui ,son 600 metres de desnivell i 4km a superar que els faig en un temps rècord: 32’47.

Baixo tan ràpid que quasi avanço a la Traca. Algun dia vindré per aquí a passejar penso....

En realitat tots som diferents. Sense anar més lluny: mentre escric això estan fent el Barça-Madrid que no em penso mirar perquè no m’importa una merda.A la Traca tampoc li interessa i a en Genís em sembla que tampoc...