44

Ja  feia dies que hi donava voltes, sortiria a córrer 44km com cada any com un campió. M’havia buscat fins i tot una ruta, facileta i plana, sense gaires complicacions, un recorregut de 22km d’anada i els mateixos de tornada per gaudir d’una bona estona de fer una de les coses que més m’agraden. Des de la marató de diumenge passat que havia recuperat força bé i ho veia possible.

 Ho tenia tot preparat i apunt, tenia fins i tot la musica al mp3, la roba, l’aigua, les bambes, i parlant amb la Fina li comento el que tinc intenció de fer i em contesta:

 -però si no és demà!, és demà passat el teu aniversari!...capullo! (això no ho va dir ella, ho dic jo).

Collons. Em feia tanta il·lusió i en tenia tantes ganes que la impaciència va poder més i em vaig adelantar. Quina tallada de rotllo, bé, és igual ja ho faré demà passat.

Però per aquest dia, em conviden a dinar i calculo que hauré de córrer molt, vull dir que m’hauré d’afanyar moltíssim per ser a l’hora de dinar i canvio de plans. Correré al costat de casa, així m’estalvio viatges amb cotxe cap aquí i cap allà, però penso que 44km són molts i encara recordo de com vaig acabar de cansat l’any passat. Torno a canviar de plans: ho faré en bici, però no, no és el mateix, això si que és un quiero y no puedo. No sé..., que se suposa que s’ha de fer el dia del teu aniversari?, quedar-se a casa?, anar a treballar com si no passes res?, enganxar-se al feisbuc esperant que tots els 1463 “amics” et felicitin?.que faig? busco un bon canto i m’escrustono el cap a hòsties?, me la matxaco 44 vegades?,Total, que lo prometido es deuda i decideixo pujar 44 vegades a la creu de la Miranda com havia decidit en el seu moment, si senyor!.

Surto de casa decidit, fins al peu de la creu i tinc 4km que em serviran d’escalfament.. Em sento com si fes alguna mena de penitència, osti, i si em veu algú?, es pensaran que estic sonat, pujant i baixant un caminet de 150m.com un carcamal. Encara no sé quanta estona hi estaré, pujar i baixar crec que hi puc tardar uns 2minuts, o sigui que amb una hora i mitja o enllesteixo, serà un bon entrenament.

Vaig pensant en coses meves, en com ho escriuré al bloc tot això, cada vegada és més difícil  fer un bon post, jo m’hi faig tant com puc, però surt el que surt, penso que en el fons, els blocaires ens sentim diferents i originals i la majoria som més vulgars i horteres que la Yola Berrocal, que ja és dir pobreta. Vaig pensant amb la Traca i els seus cadellets, en que ja se’n a mort un, que difícil que és la vida!, no hi ha hagut lloc per tu noi!. No s’ha espavilat a mamar i la mare l’ha apartat, aquesta nit s’ha mort, hi ha molta competència i pocs mugrons i t’ha tocat nanu.

Em poso música motivadora i surto volant pel camí carener en direcció a la creu. No hi vaig mai a córrer amb música però quant ho faig em fa un efecte brutal, semblo el protagonista d’una pel·lícula i per això ho guardo per ocasions especials.

Pel camí em trobo dues salamandres aixafades i es que després de ploure sempre passa igual, em sap greu, m’agraden aquests animalons i no els vull veure morts. M’agraden pel seu color, per la manera de bellugar-se lenta i pausada pel tot el que representen i perquè és el meu animal totem,...o era el ruc?... bé, tan se val.

 Arrivo i amb l’objectiu a la vistal, la primera pujada es per veure quant tardo, pujo lleuger i tardo 50 segons, això està fet nanu! I vinga amunt i avall. Quant en porto 10 paro una miqueta per beure i penso que  amb aquesta penitència segur que em faré un racó al cel. Si Déu existeix (cosa que estic totalment segur de que no) segur que m’observa i pensa: aquest xicot si que val!. L’altre dia a la creu de Matagalls vaig llegir l’ inscripció que hi ha al darrera:

Catalans tots de genollons en terra

mireu aquí lo signe de la Creu

com de la Pàtria en la més alta serra

aixampla avui los braços

per acostar-los amb tots sos fills a Déu.

Eixampla més tes branques gegantines

Bla bla bla, bla bla bla

a tots la Creu de Crist ens fa germans.

Em van venir ganes de pixar-m’hi.... i es que jo també he escoltat la polla records i he sigut anti-sistema, i algo queda. Tot el que fa tuf d’església em.....

En fi, deixem les creus. Segueixo pujant amb musica de Kortatu  i a partir de la  pujadeta nº 20 em començo a rallar. La cosa serà seriosa, poca broma. Porto ja molta estona i faig una nova parada. Reprenc i curiosament a partir de la  pujada 25 em sento millor i vaig a sac fins a la 40, ara si que ho tinc!. Penso, eufòric, que senzill és automotivar-se i que fàcil que és disfrutar d’un mateix  al mig d’aquest món pudrit  de merda sense gaires parafernàlies, ho haig de fer més sovint això.

Faig les últimes 4 pujades com un boig i torno cap a casa a bon ritme content i amb les endorfines que em surten per les orelles. Avui he fet un bon entrenament, diferent i aprofitat, han sortit dues hores justes i 17km. amb 380+- de desnivell. Bona aquesta david!

I per acabar unes frases del mestre Sisa:

.

..jo vull fer un salt, triple mortal

i sense xarxa, fotre-li marxa!

Pujar al trapezi

i del vertigen fer-ne despreci

de cap per avall...

Res més, una abraçada a tots i per molts anys!.