Anem a entrenar...

Tinc pensat un bon entrenament per la setmana que ve, sortiré d’Aiguafreda, pujaré fins a Tagamanent, pla de la Calma, Collformic, Matagalls, coll de Bordiol, Sant Marçal i tornar. En total uns 40km.

Mai de la vida hagués pensat que acabaria fent aquestes coses, fins no fa gaire temps només sortia a córrer i d’un temps cap aquí vaig a entrenar. Heus aquí la diferencia. No em considero cap fenomen del atletisme, és evident, ni tan sols crec que destaqui en res com a corredor, sóc un paquetorro més del pilot i prou. No faré mai cap rècord ni guanyaré mai cap cursa, però un marge de millora sempre hi és, i això és el que comte. A la meva edat, a més, costa molt tot això i jo ja hauria d’estar de tornada, però no.

 Entreno amb il·lusió i amb ganes, com si m’hi anés la vida, em matxaco ,em torturo i em putejo i a sobre disfruto. Diuen que no guanya el primer sinó qui sap superar-se a un mateix, i això és el que estic fent. Estic entrenant com mai ho havia fet, surto cada dia un mínim de dues hores, molts dies fins a tres o quatre, i he arribat a fer més de 100km a la setmana, i tot per muntanya, amb uns desnivells considerables. Vaig tot el dia cansat, dormo com una soca un munt d’hores i menjo com un lladre.

 Em sembla que estic al màxim de la meva capacitat perquè això farà un pet. Jo no hi entenc de macrocicles, hematocrits, máxim volum i totes aquestes coses i pot molt ben ser que m’equivoqui, (segur) però mes ben igual. Tinc el plaer d’aprendre de mi mateix, (esportivament parlant), dels meus errors i dels meus petits triomfs , jo m’hi esforço i estimo el que faig, i tot això és extrapolable a la vida mateixa. Em sento bé fent-ho així, tot i que massa sovint m’estavello contra la paret, ara mateix torno a estar a mig camí d’una important lesió per burro, mesell i cap quadrat, però que collons! jo sóc així. I no em queixo, tinc el que em mereixo.

La setmana que ve faré aquest entrenament.