No es pot fer tot i ser a tot arreu. Així resumiria la cursa de cavalls del vent d’aquest any. Em pensava que podria amb tot i no a estat així, la meva cursa va ser la setmana passada i en aquesta, ja sortia molt predisposat a abandonar si les coses anaven malament i això és el que ha passat.
Una retirada a temps és una victòria.
Segurament si m’ho hagués proposat podria haver acabat però no tenia ganes de patir, la meva dosis de patiment anual es va quedar tota als Monegros. No disfrutava de la cursa i no tenia sentit continuar. Si vaig aguantar fins al km 45 va ser perquè en van “forçar” a seguir, l’abuelo, en Sergi Cots, en Xevi Guinovart , en Marc Cortina I i algú més que hi havia per allà, que ens van animar i gairebé ens van obligar a seguir, a mi i a en Xevi Edo, per cert, gran company de Diedre i millor persona.( vaja parell de melindrus ens vam anar ajuntar...) Gràcies nois pels ànims, però tots sabeu com van aquestes coses: quan no vas, no vas. Es necessita una forta motivació a part de cames per fer això i no es donava el cas. Tots tenim abandonaments al nostre currículum, no passa res. Aquesta vegada, lluny de pesar-me, el que ha fet és alleugerir-me i m’ha ensenyat que amb les ganes no n’hi ha prou. Les coses s’han de fer amb seny i a poc a poc i em servirà per planificar bé el futur.
Estic content però, vaig poder veure i viure la cursa a l’arribada. Vaig poder animar a tots els corredors que anàven entrant i avui puc pujar les escales de casa com si res, que ja és molt...
8 comentaris:
jo David no hagués arribat ni el 45. Està molt bé home el què has fet. He parlat amb en Xevi i quin altre, en fi, a seguir endavant que això no és res.
tens tota la raó però sinó hi haguésis anat, ara tindries el dubte de si haber-la fet o no, almenys així no el tens, i el millor de tot és que ho has sabut veure que el teu objectiu Real l'havies fet feia una setmana. I si arribes a acabar ... no només m'hauria tret el barret sinó que segur que em toca fer d'ambulància, jua, jua, jua
a vegades mola veure les curses des de l'altra banda, oi? :)
Merci Mia, va!, que el pròxim objectiu si que promet... ju ju ju
Hola Lola, que tal? si, si que mola em va agradar veure les arribades. La primera noia, la Picas, mare meva! quin fenomenu, em va deixar ocollonit, quin carrerón i la Nerea i l'Emma igual.
Estic iniciant als rucs al triatló però el mes difícil és posar-se el neoprè, je je je, nedar ho fan prou bé.
David, tinc un amic que es va retirar en el mateix punt. Sota el meu punt de vista la cursa hauria de començar més d'hora per arribar al pas dels Gosolans de dia, sinó es fa més dur continuar després de 45kms.
Una abraçada.
No, el problema no va ser aquest. Jo vaig arribar bé de temps, dels 100 primers i encara tenia molt marge per fer un sub 15hores, però el cap...
Molta gent pensa que aquesta cursa podria sortir a les 6 del matí i així no enganxar la nit però és el que hi ha, de fet aquest any ja ho van adelantar 1hora. Recordo l'arribada de l'any passat a quarts de dues de la nit... no hi havia ningú, una mica trist, sí.
Arreveure.
Jo quan la vaig fer vam decidir sortir a les 3, això vol començar de nit, però després fer tota o quasi tota la cursa de dia, i a més s'arribaria a una hora prudent al punt final, aconseguint més expectació. Evidentment hi ha mil factors, i com expliques el teu cap ja no estava per més esforços.
Pau
I pujan bé ala bici, els rucs? jajajajjaj!!
Publica un comentari a l'entrada