MARATÓ DEL MONTSENY

No havia entrenat gaire, la veritat, dues pujades a Tagamanent i a Matagalls i poca cosa més. Malgrat això, ha anat molt i molt bé. Cada vegada m’agrada més aquesta distància; prou llarga per que “condeixi” però prou curta per no arribar gaire trallat.

Quan en Xevi Edo ens va invitar a questa cursa no ens ho vàrem pensar dues vegades, és un privilegi i un honor participar en aquesta marató del Montseny. Per altra banda, les primeres edicions sempre m’han agradat, sempre hi ha aquell punt d’incertesa que acompanya a l’organització i als corredors, la llàstima és que el temps no hi ha ajudat... o sí!.

La previsió meteorològica ja ho anunciava: pluja a sac. I així a estat.

Sortim 400 corredors de Sant Esteve de Palautordera amb una pluja persistent però almenys no fa fred. Tenia la intenció de posar-me bastant enredera però al final he sortit de davant, com sempre, no m’agraden els taps i no puc córrer al meu ritme, tot i que llavors molts corredors em passen, però jo ho faig així.

Agafem una pista i pràcticament ja no la deixem durant 10km, és fa una mica pesat però em sento bé, molt bé. Corro amb ganes i la pluja em regalima per la cara, vaig totalment xop doncs ja em travessat varis rius amb l’aigua a mitja cama. Avui aquest situació m’ha divertit, això és l’essència d’aquest esport , muntanya en estat pur, tal com raja. He disfrutat com mai.

 La pujada a Matagalls per Sant Bernat és  molt dreta, l’aigua baixa per tot arreu i la temperatura va baixant. Aquí he tingut un primer defalliment i he baixat molt el ritme però m’és igual. Em vull prendre un gel però tinc les mans tan rígides del fred que no puc, finalment després de molta estona i amb l’ajuda de les dents ho aconsegueixo. A dalt al coll de l’home mort i fot un vent de collons, la pluja cau de costat i la sensació tèrmica es de varis graus sota zero. S’ha de sortir ràpid d’aquí, penso, i vinga a fotre-li gas...portem ja més de mitja cursa.

La baixada fins a Sant Marçal la conec molt bé, l’he feta moltíssimes vegades però avui està irreconeixible. L’aigua baixa com un riu pel corriol i m’arriba al turmell. M’agrada baixar per aquí, em sento salvatge, lliure. Penso amb la meva mare, en pau descansi, què em diria si em veiés fent aquestes bestieses...

Arribo a l’avituallament de Sant Marçal força bé, l’aigua cau que sembla que la llencin amb galledes, mare meva quin aiguat!. Continuo corrent per una pista bastant bona i es que malgrat l’aigua que cau no hi ha fang, el terreny drena molt bé. Fa una estona que m’he relligat les bambes no sense esforç, m’ha costat molt , però ara m’apreten i em fan mal, va parir!, toooorna a parar i afluixe-les,  je je je, ara si.

Pujant al Turó de l’home tinc un repunt d’energia i pujo amb ganes, em poso la caputxa del paravent perquè a dalt també i fa molt fred. Vaig concentrat mirant a terra amb la visera de la gorra que va degotant aigua i de cop, òstia les marques!, david estigues al cas home!, miro al meu voltant i estic baixant de nou i això no pot ser, encara em queda un repatxó, desfaig els meus passos durant una bona estona fins que recupero el camí bo. Un escamot de 15-20 corredors vénen amb ganes i m’hi enganxo, no passa res, he perdut 10-15 minuts potser, però tant se val, avui estic passant-m’ho de collons i això no m’ho esguerrarà.

Seguim flanquejant pel mig de grans bassals fins arribar a l’avituallament, i fot un vent acollonant, hi ha una mica de caos i molta gent. Segons l’organització, ràfegues de 125km/h i sensació tèrmica de -10º .Agafo un plàtan i marxo cagant llets mort de fred. Comença una llaaaaarga baixada altre cop fins a Palautordera. Estic content perquè baixo prou bé, els turmells fa temps que es porten bé i no em donen problemes (toquem fusta). Vaig pensant  en això quan de cop surto disparat i foto una aterrissada d’aquelles de quedar totalment pla a terra, renego i em cago amb la santa mare puta que ho parir tot plegat, quina galeta que m’acabo de fotre! J. M’he fet un bon cop al genoll i les mans pelades però res, això tampoc m’aturarà. Coixejo una estona però no paro de córrer sempre avall, avall.

Els últims km són molt ràpids i es pot córrer bastant bé i li foto estella però tot i així em passen molts corredors, collons com va la penya!... Creuem el riu Tordera amb l’aigua  gairebé fins a la cintura amb l’ajuda d’una corda, la corrent és molt forta i se’m endu, queden 500 metres i plou a bots i barrals, però ja arribo.

Finalment torno a entrar a la plaça del poble i passo una vegada més per l’arc d’arribada, content perquè avui si que he estat feliç, i ho dic de veritat, m’és ben igual la classificació perquè al capdavall  el que comte és el grau de satisfacció que obtenim i avui ha estat molt alt.

No em sento excessivament cansat, em fa mal el genoll i m’hi ha sortit un bon morat però marxo cap a casa satisfet d’aquest final de temporada, no podria haver estat millor... malgrat l’aigua que ha caigut, ja ja ja!.

 Felicitar a l’organització perquè s’ho han currat de veritat, als voluntaris dels avituallaments que segurament ho han passat pitjor que nosaltres i malgrat les hipotèrmies i els abandonaments, ningú a pres mal.

 Fins l’any que ve Montseny, si tot va bé repetirem.

 06/11/2011,Marató del Montseny

42 km i pico, 2540+ 2537-

5hores 46minuts en remull...