temes

20 de febr. 2012

MARATÓ HIVERNAL DE CAMPDEVÀNOL



Em llevo a les cinc del matí fart de donar voltes, semblo un campanar;  he marcat la una, les dues, les tres, les quatre... Em faig un tè amb llet de soja i menjo una mica de pastís, malgrat tot em sento bé, no he dormit gaire però ja hi estic acostumat. Dono menjar als gossos i vaig a veure la burra, li dono també menjar...osti, que n’hem de fer de coses els pagesos abans de marxar...
Enfilo cap a Campdevànol tranquil·lament, a aquesta marató li tinc ganes de veritat, em fa il·lusió de corre-la, de passar-me 4-5 o 6 hores trescant amunt i avall, a més, he estat entrenant força bé aquestes darreres setmanes i em sento realment bé, el dimecres vaig fer 15km i el dijous 18km, potser he apurat un pèl massa però ara ja està fet.
Quan arribo encara estan muntant la carpa, encara falta més d’una hora i mitja  per la sortida i fot un fred que pela. Em quedo al cotxe i em menjo un entrepà petit que m’he preparat abans de sortir que se’m posa de mort. Vaig a buscar el dorsal i la cosa es comença a ambientar. Em vesteixo de romà amb tota la parsimònia, i penso que no cal abrigar-se gaire ja que la previsió és que faci sol.
Surto cap a la sortida i veig que tothom em mira com si estigués boig, la gent va abrigada amb el paravent , gorro, guants i el buff  tapant-li la cara, i jo amb la samarreta de tires i els manguitus,  je je, collons però si d’aquí a 10 minuts ens sobrarà tot...
Sortim puntualment a les vuit del matí i la gebrada és considerable, de seguida es forma un grup capdavanter d’uns 20-25 corredors i jo que els deixo marxar. Em col·loco al seu darrera però mica en mica els vaig perdent de vista.
Vaig sol, corro guardant una mica que em conec, que la cursa és molt llarga, però les sensacions són boníssimes, feia temps que no em sentia tan bé.
De seguida comencem a guanyar alçada, pujem per un corriol prou dret per poder córrer, però prou dret per fer-ho molt a poc a poc.
De sobte s’acosta un corredor pel darrera i amb un tò una mica brusc em crida: -passo!-
I jo: (amb un to entre irònic i impertinent): -passa!-
I ell: (amb un to ja una mica més pujat):- per on?
I jo: (rebotadíssim) passa per on vulguis cony, què vols, que pari i m’aparti perquè el senyoritu pugui passar?, nanu, això és com la F1, si vols passar has de córrer més que jo.
Collons!, ja hi som, però de que va aquest?. Jo no tinc inconvenient a deixar passar si un corredor m’ho demana, i es clar que no!, però el que no suporto són les exigències i la mala educació. Però si només estem al principi, d’on ha sortit el pàjaru aquest?. No m’agrada discutir-me i podria no fer cas d’aquestes coses, al capdavall em vingut a passar-ho bé i a disfrutar de la muntanya i de l’esport , però aquestes situacions em ratllen.
Total, que el deixo passar i m’enxufo al seu darrera, enganxat com una llagasta, anem pujant a bon ritme i no em deixo intimidar.
 Al cap de 20 minuts em diu: passa, passa...  Ja no l’he vist més.
M’oblido ràpidament d’en Fernando Alonso i gaudeixo del paisatge, sento el meu cos al màxim, amb les pulsacions pels núvols i les cames que em cremen, tinc la ment dispersa, sóc aquí, gaudint... una meravella vaja.
Arribant al costa Pubilla i bufa un vent fred, però res del altre món. Veig el Pedraforca al fons i les planes tapades per la boira. Tot son pastures i no hi ha ni un arbre. La baixada es llarga , no sé on posar els peus i vaig lent, algun corredor em passa. Aquí he perdut bastant temps, com sempre les baixades tan dretes em costen però vaig fent xino-xano.
Vaig sol tota l’estona, anem fent la goma amb 3 o 4 corredors més, a les baixades els perdo de vista i a les pujades els torno a atrapar. Tinc algun principi de girada de turmell però de moment no s’encén ninguna llum vermella.
En un tram ple d’arrels m’enpuntego i caig de cara, poso les mans  per parar el cop i em doblo un dit, osti quin mal!, res..., xapa i pintura...
Estic disfrutant, corrent. Tot plegat, que senzill que és. Córrer, córrer i córrer, vinga, vinga, vinga, va va va!...
Durant el recorregut hi ha avituallaments per tot arreu i els km van passant sense gairebé adonar-me’n. Ja quasi bé estem al km. 30. M’enganxo amb dos corredors que em vénen pel darrera i anem corrent a bon ritme per dins del bosc, em costa seguir-los però m’hi esforço, començo a sentir el cansament i les cames es queixen però  aquesta sensació ja la conec, arribats aquí, al cos encara li queda moooooolta corda. Un altre corredor s’acosta esbufegant, collons! ja hi som, tothom ensuma ja l’arribada i pujen el ritme i jo també.
A l’últim avituallament ens diuen que queden només 3 km. i ens llencem literalment  cap avall a Camdevànol per una pista, jo i dos corredors més. Correm com llebres, com si ens hi anés la vida, que guai que ha sigut...finalment a l’última recta es posen a sprintar i entren davant meu, estic tralladíssim però content, aquests últims km ho he donat tot i he notat que encara n’hi havia, que em quedava força.
En general em sento que he fet una cursa molt bona, he regulat bé, he apretat on calia i he mantingut un ritme mig  per arribar sencer però prou ràpid per fer un temps bastant bo: 5hores 8minuts. 28è classificat, 8è de veterans.

Moltes gràcies a l’organització, al controls i avituallaments, avui em gaudit tots.
Campdevànol ja té una marató que sens dubte esdevindrà una clàssica dins del calendari, com ho son Zegama, la de la vall del Congost o la del Puigsacalm. Cada vegada m’agrada més aquesta distància. Suma i segueix...
Això sí, avui tinc les cames com dos troncs i el dit com una butifarra, però content.





sortida. Però...on van tan abrigats?


Avituallament de Montgrony

Els guanyadors 

10 comentaris:

mia ha dit...

mooooooooooolt bé, nano, tot un crack, que en feia de temps que no et sentia tant content d'una cursa, ja et tocava, disfruta molt d'aquesta felicitat.

Anònim ha dit...

sóc el Fernando Alonso, gracies per dedicar-me unes linies al teu bloc, sento que interpretessis el meu tò de mal educat, no era la meva intenció. Normalment jo quan noto que tinc algú al darrera enganxat, per educació, el deixo passar. A reveure, ens veiem en una altra cursa! Salut i Kilòmetres

david ha dit...

Noi, em sap greu, potser tinc la pell molt fina però ho vaig percebre així.
En qualsevol cas el bon rotllo es la nota predominant en aquest esport i la cosa, tampoc va anar a més.
Deixem-ho aquí.
Salut i Kilòmetres.

Anònim ha dit...

Ei David, vai està a punt de pujar a Campdevànol i com que al final em vaig fer enrere, he llegit la teva crònica per fer-me una ideia del que vàreu arribar a disfrutar, vas fer una gran cursa, estàs fortissim David a seguir així ànims, salud i mlts kms!!
--Marta--

david ha dit...

Hola Marta,
ja ho veus, et vares perdre una marató guapa, guapa...
Em va fer pensar amb l'Emmona de fa 2 anys, l'únic que la pujada a Montgrony era de baixada, je jeje.
Ens veiem aviat, segur.

Luigi ha dit...

Enhorabona pel supertemps, està molt bé!

El que no entenc és que si tenies tantes bones sensacions, no donessis dues voltes...

Jo també en tenia moltes ganes, perquè de fet, és un dels primers llocs on vaig començar a córrer per muntanya, però no sé, he trepitjat merda. Si el bessó dolent no l'he recuperat del tot, ara he tingut un trencament al bessó bo. No ho entenc. Estic frustradillo i passen els... mesos

PD: la última foto semblo allò de la gala de los Oscar

david ha dit...

Hola Luigi, moltes gràcies neng i
cuidat nanu que els World-champions-sky-running-challenge-xtrem, t'esperen.
Va!, que és un bessó trencat...
Hi ha una mena de metges..."fisioterapeutes" em sembla que es diuen que fan meravelles, això si, pagant.

Lola Steiner ha dit...

Quina canya! Enhorabona noi!

Sebas Guim ha dit...

Enhorabona David!!!
Gran cursa, una altra vegada, amb molt de mèrit.
M'alegra saber que, tot i la tensió compartida durant la cursa, gràcies al bloc, puguis aclarir el tema amb en "Fernando Alonso".
De tant en tant, en les curses, tenim topades amb altres patidors. I en moments de cansament, sovint, no resolem les situacions de la millor manera, perquè ens manca la "brillantor mental" habitual.
Tot i que s'amagui darrere l'anonimat, m'agrada que t'hagi saludat.
Enhorabona!!!

david ha dit...

zenquiu lola.

Sebas, precisament "brillantor mental" no és del que vaig més sobrat i quan vaig cansat encara menys, je je.
A vegades sóc una mica torrecollons, això sí, i reacciono malament a situacions que no tenen importància, i aquesta ho va ser. Em va recordar aquest dia: http://galopaquegalopa.blogspot.com/2009/05/cursa-de-lalba.html
Cuidat.

.

Arxiu del blog