Hi ha curses que pel seu recorregut , pel
indret on es desenvolupen, per la organització o no sé ben bé perquè, esdevenen
especials. La marató del Montseny és una d'elles Deu ser potser degut a
l’explosió de colors que ofereix la tardor al Montseny, o potser el magnífic
ambient que es respira, la impecable organització , les ganes que hi posem tots
perquè això que fem sigui una activitat que ens ompli, o tot plegat.
No deixa de ser una marató dura, els primers
kilòmetres són molt ràpids però els seus cinc mil metres de desnivell acumulat
es deixen notar a les cames, amb una baixada final llarga i tècnica.
Per segon any participo en aquesta marató,
una distància prou respectable com per córrer amb cap i guardar una mica pels
kilòmetres finals. L’any passat va ser una cursa èpica, la meteorologia va ser
de la més adversa que et puguis trobar a la muntanya però la majoria de
corredors vam triomfar. És potser aquest fet, el que fa que en només dues
edicions s’hagi convertit en una cursa de referència.
Sortim 400 corredors de Santa Maria de
Palautordera en direcció a Sant Bernat, els primers 10 km són bastant planers
amb alguna rampa però mai sense deixar de pujar.
Surten
com sempre com cavalls desbocats, això en contes d'una marató sembla uns
1000m.ll.... Miro d'agafar el meu ritme però la sensació es que m’empenyen pel
darrere, sense voler-ho, he sortit molt endavant doncs de cop, en el moment de
sortir, m’he vist envoltat de corredors i allà m’he quedat. Més o menys estic
en la posició 50 i crec que aquí m’haig de mantenir però encara queda molta
cursa i ja veurem com anirà. Les sensacions no són massa bones però això ja sol
ser habitual i no en faig cas, normalment quan porto tres quarts d’hora o una
hora corrents em sento millor. Però avui la cosa no millora, em sento que corro
més que jo mateix, la respiració va per davant meu tota l’estona i no trobo
aquella sensació de plenitud i confiança d’altres vegades. Tot i així mantinc
un bon ritme i no afluixo, busco aquell moment on el córrer es converteix en
quelcom especial, on et sents més viu que mai, cansat però content, però aquest moment no arriba
Fet i fet, arribem a Sant Bernat, em salto
l’avituallament doncs ja porto aigua. Hi ha molta gent animant i m’ajuda a
encarar la pujada fins al coll de l’home mort, a pocs metres del cim del
Matagalls amb ganes. Sempre m’agrada’t pujar i és on em sento més fort i
normalment avanço més d’un corredor, però avui no sé que em passa que no tiro,
tampoc és que em trobi malament però la cosa no acaba d’anar bé, potser m’he fet
vell, o avui no és el meu dia o més aviat que no he entrenat gaire. Aquestes
últimes setmanes les he passades amb
malestar general, un grip intestinal que em va deixar molt dèbil i un refredat
de cavall per acabar-ho de reblar.
En fi, no m’hi atabalo, segueixo en cursa i
conec les sensacions i sé que ho faré tan bé com pugui i acabaré sencer i feliç
com tantes altres vegades.
Arribat al coll ,tiro avall amb ganes, la
pujada se m’ha fet llarga i agònica. Tinc l’esperança que a partir d’aquí la
cosa millorarà doncs em conec el recorregut d’haver-hi passat cents de vegades,
de fet ,és el meu lloc d'entrenament habitual i em sento com a casa. Baixo
lleuger i mica en mica vaig recuperant alguna posició, em trobo els genolls i
els quàdriceps a treballar amb perfecte
sintonia amb tot l’esquelet i tot el meu organisme. Vaig concentrat baixant
prou ràpid i gaudint d'aquesta preciosa fageda que ens durà fins a Sant Marçal.
Em sento la mar de bé i és el que estava esperant, ara li fotaré canya a
aquesta marató... que es preparin, que vinc!.
A l’avituallament de Sant Marçal hi ha també
molt ambient,agafo aigua i un plàtan, no en torbo i vinga tornem-hi en direcció
a les Agudes. Aquest tram el tinc una mica oblidat, arribat aquí i amb el
cansament acumulat el cervell es torna selectiu i només memoritzo petits
flaixos. Recordo la boira i el fred i poca cosa més, fins al turó de l’home.
Allà si que hi ha un festival muntat, amb tambors i gent animant per tot arreu.
Em començo a notar bastant cansat però no m’amorro, em conec bé i sé que encara
tinc corda per baixar la última baixada amb decisió. És un camí ple de pedres,
bastant dret i llarg, molt llarg, però disfruto baixant tot i que les rampes
als bessons em frenen. Em passa la primera dona com una fletxa i no puc seguir-la.
Em queden 9km, sóc altre vegada a Sant
Bernat, ara només queda deixar-se anar i gaudir, sobretot gaudir d'aquests moments indescriptibles, porto tot el matí esperant aquest moment. Tant se val
el temps i la posició, ara ja tant és, he donat tot el que tenia i em reservo
aquests kilòmetres per mi, per disfrutar corrents i donar gràcies per poder-ho
fer.
La entrada al poble és espectacular i passo
una vegada més per l’arc d'arribada amb un somriure de felicitat.
Gràcies a tots, organització, voluntaris i
corredors per fer-nos gaudir un any més
de la marató del Montseny.
L’any que ve, repetirem.
11/11/2012, Marató del Montseny 42km. 5400+-
5 hores 39minuts. 57è classificat 14è veterans.
5 comentaris:
Qué xulo el paisatge. Enhorabona!!
Enhorabona David. Una altra a la col·lecció
La tardor al Montseny es preciosa.
Fen maratons com qui colecciona cromos, je je je
Gràcies als dos, sou els meus blogers preferits.
Les imatges són molt bones, tot i que costa gaudir-ne quan estàs tan fotut.
Una més al sac.
Enhorabona!!!!
No home, anant reventat també mola.
i si, ja en portem unes quantes si si, però totes son diferents.
Publica un comentari a l'entrada