Un any més, torno al Congost, i ja en van
tres. Una marató que no per coneguda es converteix en fàcil, una marató, és
sempre una marató i no se li pot perdre el respecte. És, de troç, la marató de
muntanya més dura d’entre les dures.
Fa una setmana que no corro, dissabte passat
varem fer un entrenament per la zona i,
ja acabant, el genoll em va fer unes punxades bastant fortes, un dolor nou i
desconegut, així que decideixo descansar tota la setmana i provar el diumenge a
veure què; si la cosa funciona, gas i avall i sinó mitja volta i cap a casa...
Però el genoll a anat prou bé, tot a quedat
en un intent del cos de queixar-se, un pre-avís de lesió sense cap més
conseqüència. Conclusió: no es pot parar...
Sortim a les set del matí amb una mica de
fred, no entenc perquè aquestes curses van tan d’hora, podrien començar a mig
matí i no haver’se de llevar a les cinc... en fi.
Com sempre, les primeres sensacions són molt
dolentes, la maquinària encara s’ha d’escalfar però no pateixis david que avui
ja ens escalfarem, ja. La cursa té un desnivell de 3200+ però a mi em sembla
que ens enganyen, segur que es més del doble...
De
moment tot va bé, les sensacions no son prou bones però em deixo portar per
l’eufòria de la sortida. El ritme és alt però tiro sense por, compartint
xerrameca amb un i altre. De seguida arriben les primeres rampes, a noi!, com
m’agrada pujar. Aquí si que començo a disfrutar i a suar com un camell,
almenys, però, no fa fred.
El recorregut me’l sé de memòria, puja i
baixa, puja i baixa, de sobte, després d’unes hores d’anar a davant o a darrere
d’algun corredor em trobo sol i aquests moments són els que més m’agraden,
corrent lliure i solitari pel bosc, llàstima del soroll d’un helicòpter que no
para de donar voltes per damunt nostre.
Les pedres estan molles i en una baixada,
zaska!, em foto un lletot que em retruny tot l’esquelet, em queda l’espatlla adolorida
i em dic a mi mateix que això no pot ser, haig d’afluixar o em mataré, és el
que hi ha, jo no dono per més. A partir d’aquí les pujades les faig a muerte i
les baixades xino-xano.
Mentre pujo no paro d’avançar corredors, els
mateixos que em tornen a atrapar a la baixada però algun es va quedant i n’apareixen
de nous.
Fet i fet arribo a mitja cursa, un corredor
abatut em pregunta si queda molt i li contesto que es prepari per morir. Ho sento,
no he trobat res millor per dir-li però a aquestes alçades, quan encara queda
moooolta cursa trobar-se així és preparar-se per abandonar perquè en realitat
la cursa comença aquí. La pujada del purgatori posa tothom al seu lloc, menys a
mi, que la faig amb el peu a baix i avançant corredors, em trobo de meravella i
tinc un subidón que cal aprofitar, tiro amunt amb ganes i sense defallir ni un
moment, com un mul, arribo a Tagamanent. A partir d’aquí la cosa es posa
lletja, el camí és més tècnic i hi ha molt fang, bé, que hi farem, poc a poc.
Travessem la C-17 i s’acosta la pujada a la
Trona, travessem el riu que em refresca les cames i som-hi!.
Tinc moments d’eufòria barrejats amb moments
de cansament i d’abatiment, totes aquestes emocions les conec molt bé i no
deixo que m’afectin, jo ja sé el que haig de fer i en tot moment gaudeixo del
que estic fent, també els mals moments perquè després d’una baixada sempre bé
una pujada i així vaig avançant.
S’encén un llum vermell!: el genoll em torna
a molestar però el faig callar, demà serà un altre dia...però em desanimo una
mica.
Em trobo en Raul Koala animant i li dic que
vaig petat i buit, i em diu que no, que sempre queda alguna cosa. Busco a dins
meu buscant una mica d’energia, busco i rebusco, furgo fins al més endins del
meu ser i si, hi trobo el que buscava: aquell esperit de guanyador, aquelles
ganes de no rendir-se mai i aquella empenta que tot corredor troba en moments
difícils. Gràcies nois! Que bé m’han anat aquestes senzilles paraules.
Vaig corrent darrere un noi que va cridant a
la gent que comparteix el mateix camí perquè s’apartin, ho he trobat molt grotesc
i de mala educació. Unes pobres nenes que anaven amb un gos que no podien
dominar i el paio cridant per fer-lo fora del corriol, i el gos enjogassat, una
mica més i el fa caure , ja t’està bé gamarús, que la muntanya es de tothom!.
Ara si que ja li tenim el peu al coll, la
baixada ultima se me’n travessa una mica però ja arribo, vaig mirant el
rellotge per si puc baixar de les sis hores però ho veig difícil. Finalment
entro al carrer de la recta d’arribada i s’agraeix la gent animant, em sento bé
perquè una vegada més m’he superat a mi mateix i a més disfrutant a cada moment,
però potser és aquest el moment que busquem, el moment de l’arribada quan sabem
que ja ho em donat tot i ja només queda disfrutar de la màgia d’acabar una
altre marató.
Gràcies Congost, teniu una MARATÓ amb
majúscules.
Marató de la vall del Congost. 6h, 3m. 3200+, 42km. 64è classificat. 19è veterans
1 comentari:
Hola David,
Ja saps que fa temps que segueixo el teu bloc. No sé si coneixes els Liebster Awards però te n'he concedit un: http://tornaracorrer.blogspot.com.es/2013/04/un-premi-jo-liebster-award.html Espero que el gaudeixis!!!
Ens veurem a la Trailwalker? (Massa curta per a un "enrampat_del_cap"?
Fins aviat,
Salut!!!
Sebas
Publica un comentari a l'entrada