MARATÓ DE LA VALL DEL CONGOST, 2013

Un any més, torno al Congost, i ja en van tres. Una marató que no per coneguda es converteix en fàcil, una marató, és sempre una marató i no se li pot perdre el respecte. És, de troç, la marató de muntanya més dura d’entre les dures.

Fa una setmana que no corro, dissabte passat varem fer un entrenament per la zona  i, ja acabant, el genoll em va fer unes punxades bastant fortes, un dolor nou i desconegut, així que decideixo descansar tota la setmana i provar el diumenge a veure què; si la cosa funciona, gas i avall i sinó mitja volta i cap a casa...

Però el genoll a anat prou bé, tot a quedat en un intent del cos de queixar-se, un pre-avís de lesió sense cap més conseqüència. Conclusió: no es pot parar...

Sortim a les set del matí amb una mica de fred, no entenc perquè aquestes curses van tan d’hora, podrien començar a mig matí i no haver’se de llevar a les cinc... en fi.

Com sempre, les primeres sensacions són molt dolentes, la maquinària encara s’ha d’escalfar però no pateixis david que avui ja ens escalfarem, ja. La cursa té un desnivell de 3200+ però a mi em sembla que ens enganyen, segur que es més del doble...

 De moment tot va bé, les sensacions no son prou bones però em deixo portar per l’eufòria de la sortida. El ritme és alt però tiro sense por, compartint xerrameca amb un i altre. De seguida arriben les primeres rampes, a noi!, com m’agrada pujar. Aquí si que començo a disfrutar i a suar com un camell, almenys, però, no fa fred.

El recorregut me’l sé de memòria, puja i baixa, puja i baixa, de sobte, després d’unes hores d’anar a davant o a darrere d’algun corredor em trobo sol i aquests moments són els que més m’agraden, corrent lliure i solitari pel bosc, llàstima del soroll d’un helicòpter que no para de donar voltes per damunt nostre.

Les pedres estan molles i en una baixada, zaska!, em foto un lletot que em retruny  tot l’esquelet, em queda l’espatlla adolorida i em dic a mi mateix que això no pot ser, haig d’afluixar o em mataré, és el que hi ha, jo no dono per més. A partir d’aquí les pujades les faig a muerte i les baixades xino-xano.

Mentre pujo no paro d’avançar corredors, els mateixos que em tornen a atrapar a la baixada però algun es va quedant i n’apareixen de nous.

Fet i fet arribo a mitja cursa, un corredor abatut em pregunta si queda molt i li contesto que es prepari per morir. Ho sento, no he trobat res millor per dir-li però a aquestes alçades, quan encara queda moooolta cursa trobar-se així és preparar-se per abandonar perquè en realitat la cursa comença aquí. La pujada del purgatori posa tothom al seu lloc, menys a mi, que la faig amb el peu a baix i avançant corredors, em trobo de meravella i tinc un subidón que cal aprofitar, tiro amunt amb ganes i sense defallir ni un moment, com un mul, arribo a Tagamanent. A partir d’aquí la cosa es posa lletja, el camí és més tècnic i hi ha molt fang, bé, que hi farem, poc a poc.

Travessem la C-17 i s’acosta la pujada a la Trona, travessem el riu que em refresca les cames i som-hi!.

Tinc moments d’eufòria barrejats amb moments de cansament i d’abatiment, totes aquestes emocions les conec molt bé i no deixo que m’afectin, jo ja sé el que haig de fer i en tot moment gaudeixo del que estic fent, també els mals moments perquè després d’una baixada sempre bé una pujada i així vaig avançant.

S’encén un llum vermell!: el genoll em torna a molestar però el faig callar, demà serà un altre dia...però em desanimo una mica.

Em trobo en Raul Koala animant i li dic que vaig petat i buit, i em diu que no, que sempre queda alguna cosa. Busco a dins meu buscant una mica d’energia, busco i rebusco, furgo fins al més endins del meu ser i si, hi trobo el que buscava: aquell esperit de guanyador, aquelles ganes de no rendir-se mai i aquella empenta que tot corredor troba en moments difícils. Gràcies nois! Que bé m’han anat aquestes senzilles paraules.

Vaig corrent darrere un noi que va cridant a la gent que comparteix el mateix camí perquè s’apartin, ho he trobat molt grotesc i de mala educació. Unes pobres nenes que anaven amb un gos que no podien dominar i el paio cridant per fer-lo fora del corriol, i el gos enjogassat, una mica més i el fa caure , ja t’està bé gamarús, que la muntanya es de tothom!.

Ara si que ja li tenim el peu al coll, la baixada ultima se me’n travessa una mica però ja arribo, vaig mirant el rellotge per si puc baixar de les sis hores però ho veig difícil. Finalment entro al carrer de la recta d’arribada i s’agraeix la gent animant, em sento bé perquè una vegada més m’he superat a mi mateix i a més disfrutant a cada moment, però potser és aquest el moment que busquem, el moment de l’arribada quan sabem que ja ho em donat tot i ja només queda disfrutar de la màgia d’acabar una altre marató.

Gràcies Congost, teniu una MARATÓ amb majúscules.

Marató de la vall del Congost. 6h, 3m. 3200+, 42km. 64è classificat. 19è veterans

WEB

CLASSIFICACIONS