TRAIL MENORCA, COSTA NORD

Un any més, tornem a Menorca. El camí de cavalls de l’any passat, va ser una experiència molt potent i tenia ganes de repetir, aquesta vegada però, en format reduït. Ara mateix no tinc el cap per tornar a aquella bogeria i he baixat humilment el llistó. Amb 100 kilòmetres en tinc prou, no és la cursa original, la que dóna tota la volta a l’illa, la dels valents i més agosarats, ja ho sé, però recórrer tota la costa nord, de Ciutadella a Maó i una mica més, ja dóna per molt.  

I així va ser, un any més, m’emporto un bon resultat esportiu i emocions viscudes intensament  durant un llarg cap de setmana.

Surto de l’hotel en direcció a la sortida carregat amb la motxilla, sembla que finalment surt el sol, però fa tan sols una hora estava tronant i llampegant  i queia un bon ruixat. He passat mala nit i des de les quatre que estic despert però això no em fa patir, aquestes últimes setmanes he entrenat bé, no tinc cap molèstia ni dolor, tret dels habituals i em sento fort.

I de sobte..., ja estem corrent, no he tingut temps de pensar res que ja estic submergit  a dins meu altre vegada, és com tirar-se de cap a l’aigua i trencar de sobte una realitat per una altre. De fet, porto tota la setmana pensant en aquest moment, i quan arriba, és com si ja l’hagués viscut. En Mia surt capdavanter a un ritme suïcida per a mi, però va decidit a batre el seu propi rècord per sota les 24 hores. Jo intento seguir-lo juntament amb en Gerard i altres corredors però de seguida quedem despenjats. Veig el pulsòmetre disparat i penso que no pot ser, que s’ha espatllat ,però a dins meu, ja ser que funciona perfectament.

Agafo un ritme i intento estabilitzar-me, doncs em trobo molt forçat; la motxilla em pesa i els bidons em molesten, he omplert a tope d’aigua per no parar fins al segon avituallament, al km 33 i cap allà que anem.

Aquests primers km es formen i es desfan grups de corredors, al capdavant veig, enllà, quatre siluetes, jo que corro amb tres més i per darrere grups de dos o tres. Ens anem avançant uns als altres i els km van passant. Em conec prou bé l’illa i sé el que em queda i gaudeixo de les vistes, del mar, de l’aire que em toca a la cara i de les pedres del camí.

Fet i fet arribem al primer avituallament amb en Gerard i passem com fletxes ignorant-lo, això va ser un error, ja que una mica  més endavant ja anava sec.

Com puc, arribo al segon avituallament al kilòmetre 33. Fa estona que tinc rampes als bessons però puc anar tirant. Després de tants i tants kilòmetres i tantes curses i amb la experiència de l’any passat, em torna a passar i em deshidrato, però res greu..En Gerard s’ha quedat enrere i vaig sol. Carrego bé i retorno al ritme inicial. Vaig decidit i amb força, em trobo bé i amb ganes de córrer i em diuen que porto quatre corredors per davant, només un d’ells fa la cursa de 100km.

I comença la festa. Ara ja si que estic ficat de ple en allò que tan m’agrada, corrent  pel món amb el mar al costat, sol, amb aquella sensació de llibertat, carregat com un burro i sabent que patiré però que ho donaré tot. És l’essència del córrer, les cames només és mouen però sóc tot jo que avanço amb el meu esforç i em sento que estic fent el que vull fer i que aquest és el meu lloc.

Kilòmetre 50 i tot va bé, porto 5 hores, gairebé no m’ho crec, de seguir així faré un temps boníssim. Començo a notar-me cansat però tot rutlla com ho havia previst. A mi, que sempre em passen cosses, em sorprèn. He fet la motxilla a consciència: els gels a la dreta, els de cafeïna a l’esquerra, uns dàtils amb pernil a la butxaca de baix, les sals al bidó de la dreta... amb els anys he après a organitzar-me fins a l’últim detall,  ja que amb les hores i el cansament tot s’altera i tot és fa més difícil. Fins i tot porto el mòbil a l’abast i em permeto fer fotos de les coses que veig que em criden l’atenció. No m’he perdut, estic concentrat  en anar buscant les fites i això, lluny d’atabalar-me com altre vegades, fins i tot em distreu la ment.

Que estic fent un carrerón vaja, i em trobo tan bé i tot és tan positiu que em relaxo. Porto 60 km i començo a trobar-me trallat, fa moltes hores que vaig sol i sé que vaig segon, he anat coincidint amb corredors de la cursa llarga però o els deixo enrere o marxen per davant. Penso que ja ho tinc fet, que només es tracta d’avançar encara que sigui poc a poc i ja està, a vegades camino una estona per tornar a trotar a ritme suau, res a veure amb el que he estat fent fins ara. Això es el que diferencia els bons corredors dels mediocres: estar tota la cursa al màxim rendiment i donar-ho tot. Amb aquests pensaments m’auto motivo i intento donar el millor que tinc, però les cames em fan mal, els malucs em fan mal, l’esquena em fa mal i tot em fa mal. Arribo a un estat que conec prou bé, una davallada important, una desmotivació i unes ganes d’arribar i que això s’acabi que m’emboiren la ment i els pensaments.

Penso que he perdut molt temps, que d’un moment a l’altre vindrà un corredor pel darrer i em fotrà l’atxassu. Miro el camí enllà i no hi veig ningú ni pel davant ni pel darrere. Uns trams per carretera se’m fan realment durs però no paro de córrer, sé que si camino encara serà pitjor i mica en mica recupero aquell esperit de lluitador que m’ha dut fins aquí. No faig cas de les cames que es queixen i segueixo a bon ritme altre vegada il·lusionat amb la segona posició que fa tan sols una estona no em deia res.

Del kilòmetre 60 al 80, pràcticament no recordo de res. Suposo que vaig continuar corrent, amb els alts i baixos de sempre, travessant urbanitzacions i carreteres, corriols vora el mar, platges amb tres metres de posidònia i cents de meduses, bosquets de pins i obrin i tancant portes, però no n’estic segur. A vegades quan recordo tot el que he viscut en aquestes curses em surt com un somni abstracte, coses que no sé si les vaig viure de veritats, moments intensos i tot  barrejat a la memòria. Quan em poso a escriure haig d’anar estirant del fil mica en mica fins que se’m fa un garbuix i ja no sé que va passar primer i que va passar després i  ni tan sols si va passar.

De sobte... m’apareix un corredor pel darrere, feia hores que l’havia deixat enrere i un altre corredor m’havia comentat que l’havia vist assegut  i que li estaven prenen la pressió. Va a un ritme molt ràpid en comparació al meu i en passa que m’arrenca les enganxines. Collons el nanu, com hi va. Li comento que si ja s’ha revifat i diu que si, però no és home de gaires paraules. Ve  a treure’m la segona posició, i corre que se las pela. M’enganxo al seu darrere i segueixo al seu ritme, la musculatura es torna activar i el cor es dispara, feia hores que no corria així i penso que no aguantaré ni dos minuts. Ens queden 15 km per arribar i anem a ritme de mitja marató, mare meva com m’està atonyinant el sagal!. Ho donaré tot, penso, i segueixo corrent al seu darrere i a estones em poso a davant i apreto encara una mica més. No vull mostrar feblesa i en un moment o un altre a de petar. Un tio que a mitja cursa li miren la pressió no pot córrer així! Osti osti osti, m’està matxacant de veritat, i jo aguantant com puc. Travessem tot el port de Maó, que mira que és llarg el cabró, a tota llet. Em quedo meravellat una vegada més del que  aguanta el cos humà; després de 90 kilòmetres i encara corrent amb aquella xispa. Però estic patint massa, no puc més, el deixo marxar i em rendeixo. A 100 metres davant meu, en una pujada veig que s’atura, jo segueixo corrent fins que quedo a la seva alçada i li proposo un tracte: o entrem junts o a veure qui corre més, però em diu que no, que tranquil, que ell quedarà primer de sèniors i jo segon de veterans tan si entre primer ell com jo. Bé, això ho vaig entendre a la entrega de trofeus, en aquell moment, no vaig entendre res.

Total, que entro a l’arc d’arribada totalment fos, dos segons per davant seu i amb la satisfacció, ara si, d’haver-ho donat tot. He fet una bona cursa, he regulat bé, no m’he perdut, no m’he fet mal i m’he sentit en plenitud i estic content.

11 hores 34 minuts, segon classificat.

Hores després, ja descansant a l’hotel va  arribar en Gerard que s’havia retirat, s’havia deshidratat, s’havia perdut i finalment va decidir acabar a Maó.

A les 6 del matí em truca en Mia que em demana ajuda, està a 13 kilòmetres de l’arribada i la tempesta l’està castigant. Està mort de fred i empapat, les onades i la pluja l’han deixat xop i el fort vent l’està matxacant.

En aquell  moment no vaig reaccionar, només em va sortir un: va tira! tira collons! Estic acostumat a veure’l sempre sobrat i té una força que no tinc jo. Moltes vegades ha sigut ell el que m’ha donat ànims i el que m’ha ajudat, de fet, al seu costat, he après moltes coses: he après a continuar malgrat la pluja i el fred i el cansament, a donar més del que ens creiem que podem donar i junts em avançat en aquest esport que tan ens ha donat.

Tampoc podia fer res per ell, ningú ho podia fer, i després d’estar a dins d’un cotxe de l’avituallament i d’intentar-ho dues vegades va decidir retirar-se. Els tremolors eren massa forts i perillava la seva salut i jo diria que fins i tot la vida.

És curiós com en una mateixa cursa, en Gerard es va retirar escaldufat i amb deshidratació i en Mia mort de fred i amb hipotèrmia. Cal anar ben preparat per tot, una altre lliçó que m’emporto.

Marxem de Menorca amb el caliu de la gent, havent viscut una altre aventura i sabent que aquesta cursa estarà per sempre a la nostra memòria i a les nostres...cames.

Felicitar a l’organització, als voluntaris, al guanyadors, i als que van abandonar i ho van intentar, i donar també les gràcies a en Victor Truyol i a tots els que d’una manera ho altre fan possible tot això.

Ja tinc un nou crit de guerra:

Va tira!