ULTRA TRAIL DEL MONTBLANC, 2

Tenia ganes d’explicar la meva experiència al ultra trail del Montbllanc, una cursa que esperava des de feia molt de temps i que m’havia creat, sense adonar-me, unes grans expectatives. Tantes, que ara sembla que tot siguin excuses. Haver-me de retirar no entrava als meus plans, però donades les circumstàncies, no vaig poder escollir.

A vegades les coses no surten com un voldria però la experiència, sigui quina sigui, sempre ens enriqueix. Més enllà de sortir-ne victoriós i d’alimentar l’ego amb grans projectes, hi ha un aprenentatge vital previ que és el que vull que perduri a dins meu.

Aquesta cursa m’ha ensenyat que a vegades cal rendir-se, cal parar i fer marxa enrere i mirar-ho tot amb una altre perspectiva.

Fa una calor infernal a la plaça de Chamonix, estic rodejat de més de dos mil corredors apunt de sortir per fer 168 kilòmetres i 9600 metres de desnivell positiu. Estic suant com un desgraciat i tinc molt mal de cap, aquests darrers dies n’he tingut des de que em llevava fins que m’he n’anava a dormir, els nervis m’han traït i han provocat un estat  físic i anímic  bastant alterat. Només tinc ganes de sortir d’una vegada però l’espera es fa eterna. Estic amb en Mia però en el fons estem sols cada un amb els seus pensaments, la nostra amistat no es molt donada a grans mostres d’afecte però sabem que entre nosaltres hi ha una gran complicitat i plena confiança.

Sortim. Però no correm, una espessor humana ens ho impedeix i caminem serpentejant pels carrers fins a un quart d’hora per poder començar a trotar, amb ell ja no el veuria fins l’endemà.

La suor em regalima per la cara i en el fons del meu ser, hi tinc una inseguretat que m’acompanyarà tota la cursa. No corro a gust, però també se que les bones sensacions acaben arribant tard o d’hora. La marea de corredors ja s’ha estirat i ara ja si que corro amb més comoditat però sense apretar gens ni mica. Cap al kilòmetre vint i pico començo a notar un dolor als dits del peu, em sembla com si hi tingués una pedra i em molesta molt. Paro, em trec la bamba i veig una butllofa que fa por. Collons!, ja hi som, això serà molt més dur del que em pensava. Com és possible?, amb vint kilòmetres no pot sortir una butllofa, amb aquestes mateixes bambes he fet maratons senceres sense cap problema. No ho entenc, la confiança i seguretat  que m’hauria d’acompanyar desapareix i em quedo assegut com un babau mentre passen cents de corredors.

Tinc ganes de fer marxa enrere, ja sabia que hauria de superar molts obstacles, de lluitar hores contra el cansament i la son i en principi hi estava mentalitzat, però només de començar ja estic patint.

Torno a córrer i intento no pensar-hi, ho he fet moltes vegades amb butllofes, amb sang, cansat, amb fred, moll i no n’he de fer cas.

Els kilòmetres van passant i tinc algun moment bo, entre mig de tants dubtes trobo al meu interior la motivació que m’ha dut fins aquí, però la veritat és que em costa molt. Vaig coincidint amb corredors coneguts hi parlem una estona però cadascú fa la seva cursa i cadascú va al seu ritme, entre ells hi ha el Toni, que acabaria fent una gran cursa, lenta, però amb pas ferm.

Es fa de nit i em poso el frontal, a dalt dels colls hi fa fred i m’abrigo però al perdre alçada durant la baixada la temperatura torna a pujar. Vaig moll i suat i no aconsegueixo entrar amb calor doncs el ritme és molt lent. Només corro trotant als plans i cara avall, les pujades les faig totes caminant.

Anem passant per pobles, hi ha força gent  animant i sempre vaig amb corredors molt propers per davant i per darrere, això fa que no m’hagi de concentrar buscant el camí.

Penso massa sovint amb el que em queda, amb el mal de cap que no em passa, amb les butllofes i amb tot el que no hauria de pensar. Em poso musica per evadir-me, era un recurs que tenia guardat per al final però ja va sent hora. Els avituallament estan força bé però no menjo massa, m’obligo a fer-ho perquè se que és important però no m’hi estic gaire, només el temps de carregar aigua i picar un tros de plàtan o fruits secs. També menjo dàtils amb pernil que m'he preparat.

A l’avituallament abans d’encarar la ultima pujada cap al cim que ens durà a meitat de la cursa, em menjo tres plats de sopa com un afamat. M’ha vingut una gana de llop i no em tallo, és un brou salat i fort que m’entra de conya.

Segueixo cara amunt, amb més optimisme i amb ganes però la cosa dura poc. Em roda el cap i surt el caldo i els fideus disparats. M’estiro a terra marejat com una bleda i no em trec ni el frontal, la musica segueix sonant i porto un cego descomunal. Allà tirat, al mig dels Alps, mirant les estrelles i amb la musica a tota hòstia...

Els corredors es paren i gesticulen, no sento res i els hi faig gestos amb la mà que em deixin, que estic bé, però no ho estic.

Em recupero una mica i m’aixeco, he agafat fred i continuo cap a dalt amb la respiració entretallada i l’estómac regirat.

Hostiaaaaa david, si que tocarà passar-les putes però de veritat. Estic abatut, però encara em queda una guspira d’energia que aprofito per acabar d’arribar a Courmayer, no és ben bé la meitat de la cursa però gairebé. Una llarga baixada empolsinada i ja porto 77 km.

S’està fent de dia i sense adonar-me ha passat la nit. He passat molts mals moments però no he parat d’avançar i sembla que recupero una miqueta. A l’avituallament paro i agafo la bossa que havia deixat a la sortida, em canvio els mitjons i les bambes i em prenc un batut energètic. Veig la nota i un dibuix que m’ha deixat el meu fill Genís donant-me ànims i se’m neguen el ulls, sense el suport dels que t’estimen aquestes coses encara serien més difícils i realment m’animo i em trobo millor. Per primer cop des de que he sortit que em sento segur de mi mateix i la motivació em torna a la vida, em sento de nou un corredor i no una piltrafa humana com fins ara.

Sortint de l’avituallament  i em trobo la Berta que ha abandonat, jo també faria el mateix però de moment encara no em rendeixo.

Surto amb energia de Courmayer, fet i fet no hi  he estat més de cinc minuts, hi ha corredors que és queden a dormir i a menjar entaulats però jo m’estimo més no parar gaire i mirar sempre d’anar avançant, d’anar sumant kilòmetres encara que sigui poc a poc.

Encara tinc l’estómac rebotat, a l’avituallament he vist com servien uns macarrons que fotien una mala ganya del quinze i al final no he menjat res. Vaig amb un grup de corredors d’Albacete i m’expliquen el que hi ha: una llarga pujada però després la zona més bonica de la cursa. 

Avanço amb dificultat i amb les pulsacions disparades, no m’atreveixo a menjar res per por de treure-ho i només bec aigua. Penso en totes les hores que m’he passat a la muntanya aquest estiu, al Montseny, al Puigmal, al Puigsacalm..., corrent amunt i avall i sumant kilòmetres i kilòmetres i no entenc on ha anat a parar tot aquest entrenament. Qualsevol repetjó em fa posar el cor a mil i vaig francament cansat però miro sempre d’anar avançant. Avançar i avançar, sempre endavant.

Les vistes del Montblanc son impressionants, fa un dia radiant i les muntanyes majestuoses em fan sentir encara més petit i començo a tenir seriosos dubtes de si podré acabar. Des de que he sortit que la idea de retirar-me no m’ha abandonat i ara, després de tota una nit, quan el sol ja comença a escalfar i sabent el que em queda em moro per dintre i em quedo sol i sense una part de mi que sempre m’acompanya: la de la voluntat i la decisió, la de saber què fer a cada moment i la de la intuïció. Que trist que es sentir-se així, s’ha parat el motoret  que porto a dins i em sento buit, ja no sóc jo, tot perd sentit i ja no disfruto, estic patint molt, massa, no em trobo bé, tinc nàusees, n’estic fart!

Passo per un corriol llarguíssim al costat de la muntanya emblemàtica, em passen cents de corredors  i no m’importa. Si es pla puc anar avançant però després d’una pujada haig de parar i seure una estona, no tinc esma i en una de les parades em trec la motxilla, m’estiro a terra i reflexiono: que estic fent? això és l’ultrafons?, això és córrer?, això és esport? Què collons hi faig aquí, repasso mentalment situacions semblants i no hi trobo cap similitud. A moltes curses he patit, he lluitat, he plorat i m’he n’he sortit, en d’altres no, però sempre he tingut un desig i una força que m’acompanyava. Avui, aquí, com una ombra em tapa el que em fa falta i ja no sé ni qui sóc. Estic fatal, però  un somriure m’acompanya... per no plorar, ostia, ostia, ostia...

Segueixo. Hores i hores i no hi trobo el sentit, en aquestes curses és evident que els mals moments arriben però és que a mi ja no m’han deixat des de que he sortit i estic cansat. En d’altres curses he tingut davallades importants però sempre he acabat recuperant-me, en d’altres no, com la d’Andorra de fa quatre anys. Potser és que no serveixo per fer tants kilòmetres?, de fet aquest any només he fet maratons de muntanya, guardava la dosis de “patiment” per aquesta cursa i ara que hi estic ficat m’agradaria fer-me enrere. A Menorca l’any passat vaig patir moltíssim però en vaig sortir satisfet i això és el que conte. Però ara no em trobo bé, estic marejat i desmotivat i fins els collons.

Després d’unes quantes hores, arribo al avituallament del kilòmetre 110. Plego. M’estiro en un banc i  intento dormir però no puc, intento menjar alguna cosa però em costa molt. Torno ha estirar-me. Abans de plegar vull pensar-m’ho bé, sé que llavors, amb els dies em sap greu haver-ho fet però quan estàs tan cansat t’ofusques i em prenc el meu temps per prendre una decisió.

 Amb aquestes arriba l’Eduard, sempre és agradable estar amb algú conegut en moments així i ens expliquem les penes. Decideixo enganyar al cervell i continuar amb ell almenys fins al pròxim avituallament, tot i que jo ja ho he deixat. És una situació molt estranya perquè jo ja he abandonat i no vull continuar però el meu cos segueix avançant. Sortim de l’avituallament trotant i em sorprenc que encara pugi córrer però realment el que estic gastant és l’últim, últim, últim cartutxo. De seguida li dic per caminar i seguim xerrant i avançant poc a poc. De tant en tant haig de parar a seure perquè em marejo i arribar fins a l’altre avituallament és converteix  en un calvari. Sort en tinc de l’Eduard que està per mi.

Finalment després de 26 hores i 123km, arribo a l’avituallament i abandono, ara sí, no en tinc cap mena de dubte, de fet no ho puc triar, m’hi va la salut doncs estic buit, no he menjat gairebé res des de fa moltíssimes  hores i sabent el que em queda, ( 45km, 1800+, 12 hores com a mínim i la segona nit sense dormir) decideixo que fins aquí he arribat.

Adéu Montblanc, jo no he pogut, és el que hi ha, a mi em sembla que estava preparat i ara mateix no sé si hi haurà un Montblanc 2014 o 2015, de moment em sembla que no, però no se sap mai...

I ara que ho he escrit em sento molt millor, podria haver-ho resumit dient: “vaig fer un pet”, però els detalls i els matisos també son importants.

Gràcies a tots els que m’heu animat  i gràcies per entendre’m. Felicitar a tots els que vareu acabar i als que com jo, ho vareu intentar i sobretot felicitar en Mia que es va marcar un carreron amb 28 hores i sobrat.

Fins aviat.