RECAIGUDA

Si fa quatre dies parlava de les temudes lesions, avui puc parlar d’una cosa encara pitjor: les recaigudes. Hi ha alguna cosa pitjor que lesionar-se?, si, lesionar-se, recuperar-se i tornar a recaure, una vegada i una altre.

El meu abductor no es vol curar, bé, de fet, no li dono temps, quan ja sembla que ho he deixat enrere,  despres de reiniciar els entrenaments progressivament, escoltant el meu cos amb atenció, torna a repetir-se la mateixa lesió, al mateix punt, una vegada i una altre, es desesperant.

No tinguis pressa, dona-li temps, no vulguis córrer…però es clar, el temps se’m tira a sobre, els objectius tenen una data i aquesta data s’apropa i jo faig el que puc. Es molt difícil trobar  l’equilibri entre seguir entrenant i recuperar-se, cada vegada que he pujat l’intesitat m’ha petat però despres de dies i dies de rodar i anar pujant el ritme progressivament.

I ara definitivament l’objectiu no es altre que recuperar l’abductor. Jo crec que he fet les coses bé, he respectat els temps i he seguit les pautes però que hi farem,  deixo enrere la mitja marató de Barcelona i quasi be segur la marató, em sap greu perquè hi havia posat molta il.lusió i la progressió era la correcta però jo no val a fer més el burro.

Aquesta vegada no penso patir-hi gaire, canvio el xip i punt, el que tinc no es greu, però necessita temps i ara n'hi penso donar.

S’acabat córrer per una bona temporada, l’esport ja te aquestes coses, quan hi estic  posat no veig tot el que m’aporta, és quan mel prenen que veig tot el que significa per mi, un motiu per llevar-me cada dia i una manera de viure.

No li dono més voltes, aquest any ha començat malament esportivament parlant però el que malament comença… acaba bé, si es que acaba…