6 HORES DE RESISTÈNCIA SOLIDÀRIA MARTORELL

No voldria començar aquesta crònica sense agrair primer al Carles Salvador i companyia i a l'equip Koala la magnífica feina feta a nivell organitzatiu d'aquest esport tan minoritari com es l'ultrafons en ruta.

Dit això, explicar que afrontava aquesta prova sense cap objectiu en concret, bé, si, intentar fer el màxim numero de kilòmetres amb sis hores, així de senzill i així de difícil també. Tot plegat serà un bon test de cara als 100km  d'aquí cinc setmanes.

Ens trobem un munt d'amics a les vuit del matí a can Cases de Martorell, l'ambient és molt familiar i distès, lluny de la massificació d'altres curses. Em vingut amb en Mia que només farà 50km i l'Enric, que s'estrena en la modalitat. Es tracte de córrer per un circuit de 2'5km durant si hores, el circuit, tot s'ha de dir, té un parell o tres de pujadetes que amb el llarg de les hores es tornen pujades bastant dures i que et trenquen el ritme.

Molts corredors han vingut a fer només una hora, o dues, o tres, tan se val, aquí tothom ve a fer el que vol i és que en tractar-se d'una cursa solidària , el crono i la posició no és el més important.

Sortim.

De seguida es forma un grup capdavanter, son corredors que van a competir i a donar-ho tot. No és el meu lloc i em mantinc a uns metres mentre escanejo tot el meu cos en busca d'alguna senyal negativa. No, tot està correcte, no em fa mal res i les sensacions sou prou bones, així que agafo un bon ritme de creuer sabent que més tard o més d'hora hauré d'afluixar.

 Això de l'ultrafons no te secrets, cadascú ho fa com vol, ho com pot. Molts corredors surten reservant molt les primeres hores i apretant a les darreres, d'altres surten molt forts fins que peten i llavors a caminar, d'altres van augmentant el ritme progressivament...en fi, no hi ha formules, tot depèn del dia que tinguis, de l'entrenament i de les ganes de patir...

Quan portem uns vint minuts em passa una noia de l'equip Bikila, la Cristina Gonzalez, porta un ritme alegre i té un córrer molt bonic, eficient, i sé que es una molt bona corredora, una especialista en la modalitat i amb varis rècords d'Espanya. Sense pensar-m'ho gaire m'enganxo al seu darrera i rodo amb ella durant almenys una hora. Sé que el ritme es massa alt per a mi, però estic disfrutant, corro amb ganes i sense cap pressió, penso que tots el kilòmetres que pugui fer amb ella ja els tindré fets, per altre banda m'agrada córrer a roda d'algú, no sé si la molesto, ja m'ho dirà si vol, però seguir una llebre, encara que sigui massa ràpida m'ajuda a passar les hores i els kilòmetres. Ella va concentrada, sense dir res i jo també.

Portem dues hores de cursa i ja duc uns 25km, de seguir així faria una marca molt bona però no em deixo portar per l'eufòria i mica en mica vaig afluixant. Ens anem creuant amb els corredors i ens animem, algun ni obre la boca i jo intento fer-ho amb tothom però també hi ha estones que desconnecto i m'amago darrere les ulleres, concentrat amb el que estic fent, doncs començo a notar el cansament.

A partir de les tres hores comença una altre cursa, la d'aguantar sigui com sigui, la de no afluixar el ritme. Tinc l'isquiotibial que em molesta, ahir vaig estar remenant a l'hort i ara me'n ressento. No m'agrada fer-ho però em prenc un ibuprofè ja que la cosa comença anar a més. La marató la passo a 3'40 i començo a anar trallat, la calor ja  apreta i tinc el coll irritat, a cada volta passem per una pollancreda que ha deixat anar tot el borrisol i se'm posa al coll.

Molts corredors han anat parant, de fet, amb quatre hores de córrer ja n'hi hauria d'haver prou, però no. Més i més, quan les cames fan mal i et demanen a crits que paris, el cansament s'acumula i els dolors al cos van apareixent, aquesta és l'essència d'aquest esport, m'encanta...!

La noia fa hores que roda al mateix ritme, ens està fent un recital de córrer a tots, mare meva! quina fera, molts corredors caminen algun tram i jo, en un atac de debilitat també ho faig. De seguida un corredor en ve pel darrere i m'anima a seguir, diu que afluixa una mica i m'hi enganxo. Han sigut només 10 metres i ja torno ha estar en cursa, lluitant, patint, però també gaudint. Gràcies Xesc.

Queda només una hora i tinc un repunt d'energia, no es pot donar mai per perduda una cursa així, quan menys t'ho esperes et recuperes  i segueixo corrent a bon ritme, adolorit però a bon ritme. No m'he mirat les classificacions ni m'hi importa i faig les quatre ultimes voltes prou bé i satisfet fins que sona el bossinassu final. Animo a l'Enric que està passant el seu calvari però al final també farà una bona cursa

Ja està, segons el meu GPS 67'390 km, segons el temps oficial 66'3 km de pura passió, superació i amistat.

Avui em trobo bastant bé, sé que no ho vaig donar tot però tampoc calia, l'objectiu no era aquest si no fer un bon entrenament, gaudir d'això que tan m'agrada que és córrer i col.laborar amb aquesta iniciativa solidària.

Gràcies a tots i fins l'any que ve Martorell.

WEB