galopaquegalopa: RIALP MATXICOTS

Aquest cap de setmana he estat altre vegada a la cursa Rialp Matxicots, és la meva segona participació, contant amb la del 2012. Una cursa extraordinària, gairebé familiar,on tot un poble s’aboca a l’organització, recorregut espectacular i de gran bellesa i un ambient indescriptible, res a veure amb la massificació de les curses de les grans marques...

Sortia amb els deures fets però amb una incertesa total de com em trobaria, des de l’Agost passat, al UTMB, que no corria una ultra de muntanya i tampoc les tenia totes, inseguretat, apatia i poques ganes de patir.

Però la veritat es que millor no podia haver anat, com feia molt de temps que no em passava, he tornat a gaudir de córrer una ultra trail, m’he tornat a sentir corredor de muntanya i sobretot he disfrutat durant tot el recorregut. Últimament m’he arrossegat molt a les curses, patint problemes físics, deshidratacions, extenuació... aquesta vegada ha sigut diferent, m’he sentit fort des del principi, amb algun daltabaix però molt constant durant la cursa i acabant amb energia.

Més o menys va anar així:

Vaig cap a la sortida a quarts de sis del matí sense haver dormit gaire com sempre, porto un llamp de motxilla però sobretot menjar, aigua i moltes sals, es preveu molta humitat i no vull passar per lo d’altres vegades. Passo el control de material i saludo amics i coneguts per tot arreu. Amb un tres i no res ja estem corrent, surten molt forts per fer 82 km, la veritat, així que jo a lo meu.

Al cap de molt poc coincideixo amb en Xesc Terés i amb en Sergi Cuscó, més o menys anem al mateix ritme, ens anem fent la goma ara un a davant ara l’altre al darrere.

El dia es comença a aixecar i veiem imponent el Montsent de Pallars davant nostre, la pendent es considerable i ens comencen a passar corredors de la marató, que han sortit mitja hora més tard. Em trobo molt bé i estic gaudint, això últim és molt important, al final és l’únic que m’emportaré d’aquí, penso. No he parat de córrer en tot els plans i baixades i en alguna pujada també, però ara toca caminar ja que la paret es gairebé vertical.

Vaig menjant i bebent molt sovint, quasi obsessivament, sense gana i sense set, però és el que haig de fer, no es pot abaixar la guàrdia ni un moment, són moltes hores les que estaré rulant per aquestes muntanyes i ho necessitaré.

La baixada després del Monteroio m’enganxa una mica a contrapeu, tinc la primera mini-davallada però no em desanimo, una baixades tècnica i després vindrà una pista en lleugera pujada en la que m’hi haig d’esforçar molt per no caminar, en Xesc se’m escapa i penso que ja no el tornaré a veure fins a l’arribada, però molta estona després i molta baixada després, tornem a coincidir.

En un dels molts poblets que travessem al llarg de la cursa se’ns uneix en Sergi, fem un bon autobús i ja quasi no ens separarem fins al final. A estones un passa a davant i va agafant distància, d’altres estones anem de costat i a vegades ens perdem de vista però a mi em sembla que vam anar molt bé tots tres, ens donàvem força uns als altres i tot i que cadascú feia la seva cursa a mi, em van ser de gran ajuda.

Fet i fet arribem a mitja cursa, altre vegada se’m escapen i marxen de l’avituallament quan jo arribo. Em canvio les sabatilles i els mitjons, em menjo un plat de pasta i tornem-hi. Aquí m’esperava la Fina que m’ajuda amb les sals, l’aigua, les barretes i tota la merda de parafernàlia que portem els corredors. Hi ha l’Esteban bevent pausadament una cervesa que em diu que tranquil, no ve d’un minut i té tota la raó, però no vull perdre l’autobús que tan bé que en va...

Recordo la pujada que ve ara, de fa dos anys, llarga, pedregosa, amb molta calor i veig que no ha canviat. Em sento amb ganes i energia i pujo a bon ritme sense por, aquesta parada se’m a posat de meravella i estic com nou. No serà fins molta estona després que torno a enganxar en Xesc i més tard en Sergi, aquestes curses tan llargues acabes anant sol molta estona i jo ja ho sóc un llop estepari però m’he adonat que la companyia també se’m posa bé.

Els kilòmetres van passant i anem menjant muntanyes i desnivell, la pujada dels búnkers se’m fa especialment dura i llarga. Anem els tres pujant en silenci, separats uns deu metres els uns dels altres, però jo ho sento com si anéssim agafats de la mà. A partir d’aquí em vaig trobant cada vegada millor, amb més de 60 km a les cames i jo que cada vegada tinc més ganes de córrer, d’apretar a les pujades, de baixar com un foll....no sé que em passa, això no és normal.

El més normal en mi, seria anar sempre de més a menys, anar-me fonent i sentint poca cosa fins arribar a caminar, trist capcot i derrotat fins a l’arribada. Aquesta vegada és diferent, sento una energia dins meu que em crema, em desborda i em fa gaudir com mai.

A l’avituallament de Porta Ainé en Xesc torna a marxar ràpid, jo em menjo un bon pa amb tomàquet i surto disparat cap al Pic de l’Orri darrere seu. La pujada es molt dreta altra vegada però sé que es la ultima i a partir d’aquí tot baixada fins a meta.

Al control de dalt del Orri un gos pastor alemany se’m tira a sobre i em mossega, collons, la mare que el va parir! per sort no m’ha enganxat bé, no entenc com es pot tenir un gos així, però que els hi ensenyen?, en fi deixem-ho estar. Amb la mala llet que agafo, tiro avall que els talons em toquen el cul i tinc ganes de donar-ho tot, d’esparracar-me, de deixar-m’hi la pell i arribar vuit però em continc una mica, que encara falta.

L’últim tram de la cursa els disfruto com mai, anant a més i amb molta força. Pactem d’arribar tots tres junts ja que a aquestes alçades de la cursa, després d’anar tot el dia junts seria molt lleig fotren’s l’atxassu d’última hora. El que valoro més d’aquest esport és això, el companyerisme i el bon rotllo i no cal anar a buscar res més.

Entrem altre cop a Rialp tots tres amb un temps de 13 hores i 48 minuts, estic molt satisfet, tot ha anat rodat i no he tingut cap contratemps seriós i la companyia fantàstica, no es pot demanar res més!

Rialp matxicots, 82km, 6000+

13h 48m

16è classificat general, 2on veterà