galopaquegalopa: TRAIL DEL BISAURA

Quan vaig veure per primera vegada un flyer del trail del Bisaura, ja vaig veure que allò prometia, entre altres coses, al final deia: va, no t’ho pensis més inscriu-te òstia!.

Recorregut impressionant, duresa i organització impecable, aquesta cursa està predestinada a ser una de les grans, o no, sempre i quant mantingui aquest esperit casolà, familiar, de pagès, lluny dels grans esdeveniments del trail running amb grans marques al darrere. Bé, és només una opinió.

El dia començava amb pluja, molta pluja i jo que no les tinc totes, com sempre. No m’agrada mullar-me, sóc com un gat, però una vegada posat m’ho passo d’allò més bé, i al final el dia ens va regalar un bon sol.

De fet jo havia d’anar a córrer les sis hores en pista de Vilafranca però les bones sensacions a la Rialp Matxicots em van deixar amb ganes de muntanya i vaig fer un canvi de plans d’última hora.

Els primers 10 kilòmetres els vaig fer molt forçats, desprès vaig agafar un ritme de creuer que em permetia estar en cursa però al mateix temps gaudir com en una sortida o entrenament més.

Jo no sóc un gran corredor de muntanya, vull dir que quan el terreny es posa xungo, quant el fang t’arriba als turmells i has de creuar rius amb l’aigua fins al genoll, quan has “d’escalar” per un pendent agafant-te a les arrels o a l’herba i les baixades son plenes de pedres llises i molles que rellisca com una pista de gel, la veritat és que m’amorro molt.

La meva prioritat es no fer-me mal i ja va venir just, perquè vaig tenir unes quantes caigudes d’aquelles de fer-te mal de veritat, de quedar ben estès a terra sobre les pedres, de volar uns quants metres i aterrar de cul, o de genolls o de costat...

Però malgrat tot vaig disfrutar, em vaig sentir amb força durant tota la cursa i vaig acabar amb ganes de més, vaig trampejar força bé tots els obstacles i als trams on es podia córrer ho feia amb ganes, passant corredors que m’havien passat als trams més tècnics i sabent que les cames m’aguantarien, que em menjaria aquest 44km en un plis i a més disfrutant.

Durant molts kilòmetres vaig anar sol, ningú per davant, ningú per darrere, i jo que de mica en mica em vaig relaxant, m’oblido que estic fent una cursa, que porto un dorsal i que haig d’anar tan ràpid com pugui. Quina bestiesa!, voler fer tot això a “muerte” amb lo bé que s'hi va a ritme tranquil, gaudint de les vistes, dels paisatges, de les pedres, dels follets del bosc, de cada racó màgic...

Fins que un corredor m’atrapa per darrere i em torna a la realitat, va!, vinga gas amunt, o avall o el que toqui...

Aquesta cursa m’ha fet adonar, una vegada més, que el que comte no són els resultats esportius, que no cal acabar buit i donar-ho tot, si no saber gaudir de l’espectacle de la natura, de l’esforç que hi poso per avançar amb les cames però també amb el cor i assaborir cada moment com un pas més cap a l’auto coneixement, acceptant les pròpies limitacions.

Molt bona feina Bisaura, una cursa molt maca i molt recomanable, esperaré a l’any que ve, que diuen que faran una ultra de 80km...., jejeje

Trail del Bisaura

44km, 2500+

5h 54m,21è classificat, quart veterà