galopaquegalopa: 6 HORES MARTORELL

Ahir vaig córrer una prova de 6 hores, el funcionament de la qual és molt senzill: donar voltes en un circuit de 2’5 km, que, tot s’ha de dir, era prou mal parit, amb alguna pujada que déu ni do. Però en aquest sentit el circuit és el de menys, ni tan sols l’entorn, jo el que vaig anar a fer era córrer durant sis hores, seguides, sense parar i intentar fer el màxim de kilòmetres possibles.

La cursa és de caire solidari per recaptar aliments per la creu Roja i a 1 euro la inscripció!, organització fantàstica, casolana i impecable en tots els sentits.

Sortim uns 150 corredors a les 8 del matí i de seguida és veu qui va a competir i qui va simplement a gaudir d’una matinal esportiva. Jo ni una cosa ni una altre, bé, en principi ...

No tenia pensat anar a fons, només volia fer una bona tirada i passar dels 66km, que es la marca que vaig fer fa dos anys, però de seguida canvio el xip i trec les destrals de guerra. Només de començar es forma un grupet de deu o dotze corredors, en tenim quatre o cinc per davant escapats i jo que em trobo de meravella, parlant clar: de puta mare, bones sensacions i amb ganes de tralla, així que deixo el grupet i em llenço a fer voltes com un desgraciat, a veure si atrapo al primer.

La primera hora la faig molt ràpida, gairebé 13 km i mig però em trobo molt i molt bé i estic motivat, així que no m’acuquino i intento mantenir el ritme. Sé que estic arriscant molt, queden encara cinc hores que es poden arribar a fer mooolt llargues, però si quelcom he après amb els anys és a confiar amb mi, sé que ho puc fer, estic preparat física i mentalment i el que es més important: tinc un estímul interior que m’empeny, una motivació, un motoret incansable que em fa rum rum a dins el pit i em dona força, un no-se-qué que em diu que si, que li foti gas i que corri collons!

Avui també a vingut la Fina, que em fa assistència i em dóna tot el seu suport. Sóc un home afortunat, perquè ella tot i no ser corredora m’entén i em fa costat i això no té preu.

Dues hores. Porto 25 kilòmetres i estic prou bé. Fa sol però passa un airet prou fresquet i agradable. En algun moment penso amb el que queda, que si no estic ni a la meitat, que si començo a estar cansat.... però tota aquesta cançoneta ja me la conec, va! tira tros de ruc que vas molt bé.

Passo la marató amb 3h25m, buf! vaig com un coet o això em sembla a mi. Em diuen que vaig tercer, ja que els dos primers han plegat, no sé si perquè ja venien a fer això o perquè han fet un pet, amb els dos nous primers ens anem creuant en el mateix punt del circuit i la cosa està molt igualada.

La Fina em dona aigua i sals a cada volta i ni tan sols paro, vaig enxufadíssim i miro de no pensar gaire amb el que queda. A estones m’aïllo del mon i corro concentrat, escoltant el que em diu el cos, observant-me, sentint, i avançant. Voltes i voltes, ja em conec cada pedra, cada revolt i cada pujada. En una de les voltes m’emporto la Traca que està amb la Fina i no entén res, està acostumada a venir sempre amb mi a córrer i em mira demanant-me sisplau que me la emporti.

Quatre hores. Començo a anar trallat, però sé que arribats fins aquí encara em queda molta corda. Això és el que m’agrada d’aquestes curses; posar el cos al límit i explorar, sentint com la ment guanya, i com tot és sincronitza per intentar optimitzar l’esforç.

A partir d’aquí tinc una llacuna mental, ja no recordo gairebé res, només que anava molt cansat, que corria amb el pilot automàtic i intentant no caminar, si paro estic mort.

En un punt del circuit, on s’havia de travessar una mica d’aigua xoco contra un altre corredor, és culpa meva, la psicomotricitat la tinc sota mínims i ja no controlo els moviments. Pel camí hi ha gent passejant, canalla que juguen a futbol...haig d’anar fent esses per esquivar-los i això em costa molt .

La última hora em passa prou ràpid però no els últims 10 minuts que se’m fan eterns, tot i així segueixo corrent, exhaust, ho dono tot i no em guardo res. Em passa un corredor i no hi puc fer res i fa una estona que també me’n ha passat un altre, però amb tantes voltes i tanta gent ja no sé on sóc, tan se val.

Sona la sirena i acaba la cursa després de 6 llargues hores i vaig a parar al punt més allunyat del circuit però miro el rellotge i marca mes de 70 km.

Estic satisfet, ho he gestionat molt bé i he fet una marca prou bona (70 km i 625m, 5è classificat), i tot això disfrutant dels moments bons i dels dolents. No puc demanar res més.

Gràcies Carles Salvador i tota la colla de corredors que ens em ajuntat, als que només van fer una hora i als que van fer una marató, gràcies a tots!