CRASH

No voldria dramatitzar ni fer-ne un gra massa, però aquesta vegada, vam ser nosaltres els que vam tenir un accident amb el camió de Bombers i tenia ganes d’explicar-ho. Després de tants anys anant a socórrer víctimes a la carretera, aquest cop, va ser al revés.

Ens donen la sortida cap a Prats de Lluçanès a un foc de vivenda, fa pocs minuts que ha sortit l’autoescala però necessiten ajuda, sembla ser que són unes golfes i que surt molt de fum. Durant el trajecte em vaig equipant, sé que tinc temps i deixo per quan estiguem a punt d’arribar el posar-me l’equip d’aire. Estic tranquil, anem d’ajuda, però vint i sis anys fent de bomber m’han ensenyat que no es pot subestimar mai una sortida, per petita o insignificant  que sembli.

 Anem dos bombers i un caporal al vehicle de primera sortida, jo no condueixo i per tant vaig situat al darrere, estic mirant al davant quan de sobte, veig un vehicle que està envaint el nostre carril, tot és molt ràpid i se’ns  tira literalment a sobre. En Marc fa un petit gest per esquivar-lo però l’impacte és inevitable.

Sento un soroll de planxa reblegada i per uns moments penso que ja està; ara anirem perdent velocitat i a veure que ha passat... però el camió no ha perdut inèrcia i segueix avançant, i a més, el conductor n’ha perdut el control. Anem sense direcció i el camió fa un moviment brusc cap a la nostre esquerra, són moments molt angoixants ja que em veig a venir que la topada serà considerable i anem a més de vuitanta kilòmetres per hora...

Tinc temps de pensar que em vull agafar a algun lloc i que d’aquesta no ens en sortirem, veig el talús com es va acostant,  fins que piquem i ens enfilem uns metres amunt per tot seguit caure de costat i arrossegar uns metres. A dins la cabina volen trastos per tot arreu: equips d’aire, la càmera tèrmica, les cadenes del camió, bosses, vidres...de tot, i per un moment veig en Pius suspès a l’aire i jo mateix que em sento com una pilota de ping-pong.

El soroll es esgarrifós, encara el tinc gravat al cervell i fins que no es para de moure tota aquella massa de ferros tant pesada, se’m fa etern. Quedo dret a la cabina tombada i ens demanem si estem bé, però jo el que vull és sortir d’allà.

Estic descol·locat i atordit, sortim per la finestra i veig aquell llamp de camió  estès a terra, ferit de mort i agonitzant  i no m’ho puc creure. Em toco i busco si tinc alguna ferida, em fa malt tot i estic marejat. El Caporal diu d’anar a veure els ocupants de l’altre cotxe, senyalitzar...fer de bombers vaja, però jo no puc, ara mateix ja no sóc bomber, no estic per ajudar ningú, em sento marejat i em tremolen les cames i no em puc creure el que ens acaba de passar.

A partir d’aquí, comencen arribar els companys, la policia, metges...em diuen si estic bé i els hi dic que si però la veritat es que no i al final em convencen per anar a l’hospital.

No tinc res trencat i tots els implicats a l'accident estem bé, també la noia que conduïa el cotxe que miraculosament tampoc s’ha fet gaire res.

Em sento molt afortunat, hem sobreviscut a un accident molt greu i ho puc explicar i em sento com si hagués tornat a néixer.

Aquesta vegada la sort ens ha fet costat.