SPARTATHLON (4)

Fa unes setmanes em queixava de que em trobava cansat de tan entrenar, que potser el que tenia era una mica de sobre entrenament, doncs bé, totes aquelles matxacades, tots aquells kilòmetres i totes aquelles hores i hores, per fi han donat el seu fruit. 

Sempre havia pensat que l’ultrafons no s’entrenava, que a partir d’uns kilòmetres no hi ha entrenament que valgui, només compte la força de voluntat i la passió que hi poses, i ara he vist, que sóc capaç de mantenir setmanes de més de cent  trenta kilòmetres amb comoditat, encadenant entrenaments molt exigents amb tirades llargues, dia rere dia.

La setmana passada tornava a la ruta del carrilet, 51 kilòmetres a ritme de 5’15 i després de tota la setmana amb molt volum i tot així, amb ganes de més, acabant amb força i molt sencer, i el millor de tot va ser poder-ho fer amb en Mia que sembla que finalment està remuntant la situació i anirem junts a Grècia.

Això em demostra que ha valgut la pena, tantes hores i tants kilòmetres, que a vegades semblen absurds, han creat un procés d’adaptació al meu organisme, recuperant ràpidament entre cada sessió i acceptant tota aquesta càrrega com una cosa normal.

Però avui la cosa torna ha estar de capa caiguda, volia fer una tirada de seixanta kilòmetres i m’he quedat en quaranta tres. Potser m’he deixat emportar per les bones sensacions d’aquestes ultimes setmanes, potser el ritme de 5m/km i poc no era l’adequat, potser la calor, potser no he descansat prou... o potser els mals i les molèsties que tinc als peus degut a córrer sense les plantilles m’ha passat factura... ves a saber...

No passa res, segueixo picant pedra, tossut com un mul. Descansaré una mica la setmana que ve i després torno a la càrrega, més motivat que mai, perquè ara, i només ara, m’adono que potser si que seré capaç d’acabar l’Spartathlon, i si no, tampoc no passa res, estic disfrutant com mai d’això del córrer, planificant, assaborint cada kilòmetre i gaudint  de la llibertat que em dona haver triat de fer el que faig.