SPARTATHLON (5)

Bueno, això ja ho tinc a tocar, falta un mes, cada dia que passa m’acosta mes a l’objectiu i cada dia que passa estic més acollonit. No sé com anirà, he visualitzat centenars de vegades la meva arribada a Esparta, als peus d’en Leònides, però això no crec que serveixi de molt, la veritat. Jo crec que he entrenat tot el que podia entrenar, i a més, crec que l’evolució ha sigut la correcta. L’altre dia em deia un amic que no s’ha d’entrenar molt, ni poc, si no que s’ha d’entrenar bé. No sé si ho he fet bé però em sento, si més no, en condicions.

Aquestes setmanes de grans volums, de sortir a córrer matí i tarda, de rodar kilòmetres i kilòmetres, han desenvolupat  en el meu organisme una mena de “modo ahorro” en que puc estar hores i hores corrent. La passa curta i els peus arran de terra, els braços una mica abaixats,  la mirada perduda i la ment dispersa i concentrada a la vegada, esforç mínim per seguir avançant.

He descobert que a base de repetició, el cos crea unes adaptacions i unes petites modificacions per assolir el que la ment li demana, he descobert que darrere del simple fet de córrer hi ha tot un univers, un món ple de matisos, de blancs, negres i grisos.

Tot aquest volum l’he combinat amb dos dies a la setmana de qualitat, amb entrenaments amb el grup d’en Kipelio; farlecks, sèries, pujades, que m’han ajudat a no perdre el foc del córrer, a esprémer fins a la última gota en esforç i potència.

I tot això intentant no lesionar-me ni fer-me mal, es clar, cosa realment difícil. Al matí quan em llevo sento tot l’esquelet com es queixa, vaig coix els primers deu minuts i el cansament es deixa notar. Surto a córrer garratibat i contracturat però al cap de poc em sento millor, i quan porto dues hores em sento encara millor i normalment acabo amb bones sensacions, cansat, però content.

I es que tot això ho faig amb alegria, no hi ha hagut ni un sol kilòmetre de sacrifici o d’esforç i de tots aquests valors que se li pressuposen a l’esport. Jo això ho faig perquè vull, no em costa gens ni mica i estic disfrutant com mai.

 He assolit un nivell de compromís amb mi mateix que em fa estar permanentment connectat amb el meu cos, no sé, és difícil d’explicar tot això. Crec que el meu caràcter obsessiu m’ha portat a tenir la motivació suficient  per sortir a córrer hores i hores sense que tingui dubtes en el que estic fent.

Si tot això em portarà a finalitzar la Spartathlon no ho sé, en qualsevol cas haurà sigut un aprenentatge i una profunda experiència personal. Estic intentant pensar que el que vull no és acabar-la, si no simplement gaudir, com un trajecte més d’aquest llarg viatge que vaig començar fa molts anys, un viatge sense fi.

No m’agrada la paraula finisher, no m’ha agradat mai, per a mi te connotacions negatives i es que no acabar no vol dir res, simplement es una parada en el camí, un intent, una oportunitat... s’ha de intentar, i és clar que si! jo m’hi deixaré la pell, però sóc conscient de que serà molt difícil, no  impossible però si molt difícil.

Ara mateix, estic mig parat, la patacada de fa quinze dies m'ha deixat el genoll tocat, res greu, una parada per agafar embranzida per la traca final.

Comença el comte enrere.