LA MEVA SPARTATHLON

Molts kilòmetres amunt i avall, moltes hores de córrer, amb calor, cansat, dia rere dia, molta il·lusió en un sol projecte, la Spartathlon m’havia absorbit completament.

No hi havia dia que no visualitzés la meva arribada a Esparta, cada dia.

Cada dia recorrent les carreteres gregues amb la imaginació, lentament, somiant el moment de poder per fi córrer com Filípides i arribar als peus de Leònides.

La última setmana abans de marxar, vaig passar un refredat molt fort que em va deixar molt atonyinat, més que res va ser mental perquè l’entrenament ja estava fet, o si més no, jo creia que estava fet. O potser no. Aquests últims dies tot eren dubtes, en feia por no estar a l’alçada, però tampoc tenia a qui recórrer, vaig trobar a faltar la figura d’un entrenador o d’un coach o algú que em garantitzés l’èxit, però això no existeix. Tothom m’animava i em desitjava sort i jo per dins pensava que amb lo cagat que arribava a estar...

I per fi va arribar el dia, no m’ho podia creure, estava a la línea de sortida de la Spartathlon. Aquella nit vaig dormir poc i malament, com sempre els nervis em van trair. Portava dos dies a Grècia, respirant i vivint l’ambient d’aquesta gran cursa, fent els preparatius, compartint amb altres corredors impressions i estratègies de carrera. Hi havia corredors que ho portaven tot sota control: els punts kilòmetrics, avituallaments, temps de tall, desnivells...tot sota control. I jo que quasi bé no m’ho havia mirat...

Jo sóc dels que es deixa sorprendre, només sabia que la cursa eren 246 km i amb una pujada de mil metres al kilòmetre cent i pico més o menys i poca cosa més. Córrer al cap i a la fi és un acte emocional i les matemàtiques no són el meu fort. Tot el tema logístic el vaig deixar a mans dels meus ajudants, en Mia i la Lidia, que van fer una feina excepcional.

Jo només sabia que estava disposat a donar-ho tot. Correria fins que no pogués més, controlant el ritme i fins allà on arribés, i una mica més i potser més enllà i potser fins i tot, molt més enllà, on no he estat mai...

La sortida des de l’Acròpolis d’Atenes és espectacular, cents de corredors de tot els món donant-se ànims, fent fotos i desitjantse  sort. Jo no sóc molt donat a totes aquestes coses, més aviat em dona per concentrar-me amb mi mateix mirant al meu interior i intentant aïllar-me una mica de tot, puc semblar esquerp i distant però necessito fer-ho així.

Per fi sortim. Són les set del matí i encara es fosc, em trobo molt bé, m’ha passat el mal de cap d’aquests últims dies i totes les molèsties musculars i articulars han desaparegut. Em sento molt estrany, sembla que hagi de fer alguna cosa molt excepcional però al final l’únic que he de fer és córrer. Córrer i prou i d’això ja en sé. Em deixo portar i començo a gaudir, tots aquests mesos de preparació, tots els nervis i tensions per fi desapareixen i flueixo, floto, gairebé com volar. Sé que vindran moments molt durs i que serà molt llarg però ara mateix no hi vull pensar.

Els primers kilòmetres els faig amb en Jordi Costa, un gran corredor que fa poc va acabar una cursa que travessa tot el Pirineu, anem xerrant tota l’estona i em passa el temps  molt ràpid, el ritme és molt còmode i tot i que sé que falta molt a mi em sembla que anem molt lents. Cap al kilòmetre deu mes o menys el deixo i emprenc aquesta aventura en solitari, i dic en solitari perquè entre japonesos, finlandesos, Bulgars i el meu Anglès...

Passem carrers i més carrers, semàfors, cruïlles, cotxes...la gent va a treballar i tothom anima, es nota que els grecs coneixen la cursa de cada any i tothom col·labora. Ara ja si que estic totalment ficat en cursa, corrent molt còmode i disfrutant de poder estar aquí, em sento un privilegiat i el sentiment del públic és de respecte i admiració.

Passo la marató amb quatre hores i cinc minuts, una mica més del que tenia previst però vaja, molt bé. Aquí m’esperen en Mia i la Lidia però no necessito gaire res, el pròxim avituallament per poder rebre assistència és al kilòmetre vuitanta u i cap allà que vaig...

A partir del kilòmetre cinquanta començo a notar una mica el cansament, he vist gent que caminava ja al kilòmetre trenta i jo de moment no ho vull fer. Vull passar els temps de tall amb prou marge, per anar tranquil després si la cosa és gira. La temperatura és força agradable tot i que el sol pica, i amb ganes.

Penso en la gent que m’ha recolzat en aquesta aventura, i sobretot, penso amb els de casa, sento la seva força i energia en la distància, no els puc defraudar. Som-hi , Sparta m’espera!

Cap al kilòmetre setanta sento una molèstia en un dit del peu i crec que és una butllofa, porto bambes de recanvi i estic desitjant arribar ja al km 81 per poder descansar i canviar-me. De fet, estic bastant cansat però d’ànims i energia estic a tope.

Arribo a l’avituallament juntament amb en Paris Canals, estic bastant tocat però tinc encara una hora i mitja de marge del temps de tall. Aquests últims kilòmetres m’han fet patir i tinc la primera crisis. En Mia i la Lidia em tenen preparada una cadira i m’assec, menjo, en canvio de roba i bambes i veig una butllofa sota d’una ungla que fa por. No passa res, vinga gas, que encara falta molt.

Segueixo corrent, hores i hores, encara no vull caminar, sé que ja ho hauré de fer quan comenci la zona de la muntanya. De tant en quant em dóna per fer càlculs; que si ritme, que si kilòmetres que em falten, hores...buf, millor no pensar-hi. Es tracta de posar un peu a davant de l’altre, res més, deixar-se portar i sempre avançar, poc a poc.

Per a mi córrer, es quelcom més que una activitat física, és un viatge cap al meu interior, una forma de pensament en forma d’acció, una manera de viure a cada passa, intensament. I això és el que m’empeny i em dóna força per continuar, malgrat totes les adversitats que m’he trobat i em trobaré.

Kilòmetre cent, una mica menys de onze hores, vaig molt bé de temps i muscularment em troboles cames bastant fresques però el que més em fa patir són els peus. Em molesta la planta i a estones els laterals, en canvio les bambes sovint i això m’alleugereix una mica però no del tot.

En aquell punt de la cursa vaig saber que el que estava fent, era el que volia fer. Em vaig sentir un veritable corredor d’ultrafons, aquell que es sobreposa a les adversitats i a mes a més amb alegria, cent kilòmetres a les cames i cent més per endavant i quaranta sis de propina, eren unes perspectives apassionants...

Comença a fer-se de nit i amb ella comença una altre cursa. La rodona a davant meu de la llum del frontal com a única companyia i un munt de kilòmetres per davant. Tinc ganes de que arribi la pujada, si mes no per què canviï alguna cosa.

La cursa té setanta cinc avituallaments, la distància  entre ells es de dos, tres, quatre, o com a molt sis kilòmetres, això fa que molt sovint pugui agafar aigua i menjar alguna cosa. D’aquests setanta cinc n’hi ha nou en que puc rebre assistència i la veritat és que s’agraeix moltíssim saber que hi ha algú que està pendent de tu, que et porta el que cal, t’anima i et fa costat.

Al kilòmetre cent vint i quatre porto catorze hores i mitja, vaig molt bé, estic fent un carreron, però en el fons, a dins meu, encara hi tinc la incertesa del que no sap que li espera. Això és molt i molt llarg i s’ha de tenir molta paciència, no perdre la fe en un mateix i seguir corrent.

Comença una llarga pista empolsinada que em deixa els peus encara mes fets merda, les pedres i la pols se’m posen a la bamba i em frega per tot arreu. No paro de treure-me-les, apretar-me-les, ara les afluixo que en fan mal, ara les torno a  apretar que em ballen... estic patin molt dels peus i no m’agrada, sé que amb aquestes condicions no arribaré gaire lluny, però jo no paro, vinga va!

I finalment comença la pujada, una llarga carretera que s’enfila fins a un coll. Veig les llums a dalt de tot i ja tremolo. Puja puja i puja, tot caminant, pas lent, feixuc. Fa fred i m’abrigo amb la tèrmica i els guants i a cada passa m’adono com perdo la energia. Em costa molt avançar, tinc son, se’m tanquen els ulls, faig tortes i estic fet mistos. A arribat l’hora en que l’ultrafons et regala aquests moments tan ben parits, aquells en que t’has de  sobreposar, com sigui, i seguir lluitant.

Kilòmetre cent qoaranta sis. Arribo a dalt del coll totalment exhaust, en Mia i la Lidia em cuiden com un poll, m’abriguen i els hi dic que necessito dormir, només uns minuts, però sóc conscient que si m’abandono ja no m’aixeco. Em prenc dos gots de sopa, un gel i una pastilla de cafeïna i després d’uns minuts lluitant contra la son continuo amunt, fent un esforç sobrehumà però amb determinació.

En aquest punt l’ajuda d’en Mia i la Lidia va ser decisiva i determinant, sé que sense ells hagués abandonat, no en tinc cap dubte. Vaig subestimar una mica el desnivell de la cursa i vaig arribar justet, però ells van entendre perfectament el meu estat, em van recolzar i en van donar el que em feia falta, i es que no hi ha res millor que l’amistat per sobreposar-se a aquestes situacions. Recordo les paraules d’en Mia abans de marxar: ara agafa-t’ho tranquil eh? mica en mica i ja veuràs com et trobes millor.

I així va ser, vaig pujar tota aquella muntanya, el mont Parteni, amb ganes, vaig avançar tres o quatre corredors i em vaig tornar a sentir alguna cosa més que una piltrafa humana...

Un cop a dalt comença una baixada força dreta plena de pedres i llarga, molt llarga. Baixo molt a poc a poc, primer, per no carregar els quàdriceps en excés i segon, perquè no vull caure. La cosa pinta prou bé, només haig d’anar fent com fins ara i això ja ho tinc...

i una merda! Falta molt encara i es de nit, estic cansat i en fan molt mal els peus. Però en el fons ho estic disfrutant, estic corrent  la ultramarató més important que hi ha al món,  la mare de totes les curses i encara estic viu, mentre em quedi un bri d’energia seguiré i ara mateix, mantinc la il·lusió que m’ha portat fins aquí encara intacta.

Kilòmetre cent setanta dos, porto vint i tres hores justes. Tinc fred. Estic viu.

Haig de parar a cordar-me les bambes perquè noto que m’estan encetant els talons, però em fa mandra perquè m’haig de treure els guants. Finalment ho faig i, durant un parell d’hores vaig molt millor, però després m’adono que m’apreten molt i encara em fan més mal els peus.  S’està fent de dia, hi ha una espessa boira que enrareix tot l’ambient i segueixo amb la tonteria del peu, sembla com que se’m hagui trencat un tendó o alguna cosa. Començo a caminar recolzant el peu per la banda de fora, però es que em fa un mal insuportable. Queda encara deu kilòmetres per arribar al punt d’assistència i això m’està matant. Ara mateix correria però no puc, el peu em crema i a cada passa es com un cop de martell.

Ostia que no arribo, ai que no acabo. Però no. Arribo l’avituallament i en canvio novament de bambes i la cosa millora moltíssim. Vinga David, que encara estàs en cursa!, els ànims dels meus ajudants valen per mil i jo vaig passant per tots els estats. Passo de la misèria més absoluta i arrossegar-me, a córrer a ritmillu i amb optimisme, exultant.

El córrer aquestes distància ja les té aquestes coses, conec bé aquesta sensació, en qualsevol moment la cosa es gira i et sembla que t’haguis de morir i poc després, et sents un superman.

Comença un nou dia però encara estic fent el que feia ahir, el pas del temps es un misteri, a vegades sembla que porti només una estona corrent i ara mateix sembla que porti una vida. Ja no sé que em passa, em sento estrany, falta molt i em fan tan mal els peus que només vull parar de caminar d’una vegada. Però no ho faré. Arribaré encara que sigui de genolls, oi tant.

Es curiós com la voluntat modula els pensaments i els pensaments fan les accions i jo ara torno a córrer, amb ganes. El caminar és per als dèbils i jo sóc fort, vull ser fort. Fota-li candela una altre vegada David!

Cap al kilòmetre dos cents em vull morir, estic rebentat, tinc molta son i no puc més. No puc. m’estiro a terra i només vull dormir, dormir i deixar de patir d’una vegada. En Mia em recorda algun abandonament d’una altre cursa i em fa veure que abandonar no és una opció, s’ha de seguir, si o si.  A dins meu, hi guardo un raconet de mala llet i em torno a aixecar i segueixo, encara que sembli impossible...

Em pregunto a mi mateix si creuar aquestes línees val la pena, on es el límit?, on és el puto límit? El límit el poso jo, així de senzill, i així de difícil.

Vinga tornem-hi. Encara tinc energia per córrer, és un córrer molt lent, dolorós, però el suficient i necessari per seguir avançant. El sol pica amb tota la seva intensitat i fa una calor de mil dimonis, m’està fotent una pallissa que el cap sembla que m’hagui d’explotar.

Em llegeixen els missatges d’ànims que m’arriben i no puc fer res més que emocionar-me, estic content perquè sé que no estic sol en aquesta aventura, tinc el recolzament dels que m’estimen i això no te preu. Em reconforta saber que en el fons no estic sol. Això ho acabarem entre tots.

La carretera segueix pujant i pujant, i després baixant i baixant i així tota l’estona, kilòmetres i kilòmetres d’asfalt que es fa interminable. Els cotxes i camions passen arran, algun potser massa i tot, però ja no m’afecta. Vaig com un zombi, a pas lent però amb una sola determinació; arribar a Esparta.

Quan em falten 30km començo a entreveure que això, potser, i dic  només, potser, ho pugui acabar. Se que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa i tot i que em trobo relativament bé i la determinació és de ferro, sóc conscient que estic en un estat molt vulnerable.

Els últims kilòmetres no se ben bé com van anar, ni tinc clar com els vaig fer, tinc una boira mental i queda tot difuminat, només recordo un sol que em cremava la pell i un sentiment de felicitat al veure que faltava molt poc i que seria capaç d’acabar.

Queden deu kilòmetres xaval, això ja ho tens, ara si que si, ho veig claríssim, l’Spartathlon es teva!. Però no, encara no, aquests deu kilòmetres s’han de fer i amb el meu estat això suposa més d’una hora.

Nou kilòmetres.

Sis kilòmetres.

Veig Esparta allà vaig i això no s’acaba mai.

Dos kilòmetres.

Començo a córrer i em passen tots els mals, la gent aplaudeix des de els balcons, els cotxes toquen la botzina, la canalla corren al meu voltant. Se’m neguen els ulls, no ho puc evitar. Em poso a plorar com una bleda mentre corro a tota llet, em sento invencible. L’últim kilòmetre el faig a 3.30, totalment desbordat per les emocions que em brollen de dins. Encaro la última recta i ja veig l’estàtua de Leònides allà al fons. Ostiaaaa, per fi! Ho he aconseguit! Havia visualitzat aquest moment mil vegades i ara era real, és real!

He fet moltíssimes curses a la meva vida i he gaudit de moltíssimes arribades, però aquella va ser realment especial, la recordaré per sempre més. Vaig tocar els peus de Leònides i em van posar una corona d’olivera, vaig beure aigua sagrada del riu Eurotas, em vaig sentir en Pau amb mi mateix. Ho havia aconseguit.

L’Spartatlhon és una cursa molt especial,  però a la vegada molt normal i per a gent molt normal. Em considero un corredor com qualsevol altre i aquesta cursa està a l’abast de qui que s’ho proposi, només fa falta determinació i sobretot molta passió i una mica de sort. Amb el meu cas vaig contar amb l’ajuda d’en Mia i la Lidia i això és el que marca la diferència, voldria agrair des de aquí la seva ajuda, ells també van fer una cursa d’ultrafons seguint-me durant un dia i mig. Moltíssimes gràcies.

Voldria agrair també a tothom que va confiar en mi, en va desitjar sort i ànims, a en Marci de Fanàtik per la seva ajuda i suport logístic, al grup d’entrenament d’en David Kipelio per ajudar-me a esprémer als entrenaments, a en Marc Codina, el meu fisio de capçalera i sobretot a la meva família, la Fina, l’Adela i en Genís perquè m’han aguantat tots aquests mesos, i a tothom que d’una manera ho una altre, viu això del córrer intensament com jo.

A tots, moltes gràcies

Ja sóc Spartà!