ELS MEUS NO 100KM DE LOS ALCAZARES, CAMPIONAT DEL MON, ABSOLUT I DE VETERANS

Anar a un mundial de 100 km no es fa cada dia, de fet, no crec que es torni a repetir, per això em sap greu haver hagut de plegar a tan sols 20 km de la sortida, però sé que vaig fer el que havia de fer, córrer lesionat no té cap sentit.

 Sortida a les set del matí juntament amb l’elit  mundial d’aquesta modalitat. Vaig a un ritme una mica per sobre del que tocaria però molt còmode, entre 4.40 i 4.50m/km. Ens ajuntem amb l’Alberto i anem xerrant, estic a gust, em sento fort i per dins intueixo que sortirà una gran cursa, si més no, he trobat una bona roda per seguir quan les coses es posin xungues.

I al kilòmetre 14...crec, sento una punxada a l’adductor i de seguida veig que aquí s’acaba la meva cursa, segueixo corrent fins al 20, paro, estiro, ho provo però res, és impossible córrer així... Una llàstima perquè crec que estava en condicions de baixar de nou hores, però un altre dia serà... més concretament a l’Abril, al campionat d’Espanya, a Las Palmas...jejeje, això no pot quedar així...

Avui he anat al fisio i m’ha confirmat que no hi ha trencament muscular, és només l’antiga cicatriu que es va “emprenyar”, em deixa més tranquil, però crec que el problema ve de no escalfar bé, de fet, ni bé ni malament. En aquestes proves llargues no ho faig, perquè potser no cal, però el ritme de sortida es prou elevat com per haver-ho de fer, una altre lliçó que m’emporto.

Amb tot, estic content d’haver anat a Los Alcazares, he vist a córrer 100km amb 6 hores 18m...impresionant, he vist un munt  corredors que fan el mateix que jo i això em reconforta i he estat amb amics que he vist a patir i gaudir de córrer aquesta distància, superant-se i lluitant fins al final. He vist l’arribada de veterans de 60 i de 70 anys i algun de 75, esportistes amb tota regla, en una prova duríssima i donant-ho tot. M’he emocionat com mai ho havia fet veient una prova esportiva, brutal.

Però la cosa no acaba aquí, fa setmanes que arrossego molèsties vàries, alguns em diuen que el que haig de fer és parar una temporada, però a mi el cos no m’ho demana, vet aquí. D’aquí a tres setmanes aniré a les 24 hores pista, oi tant!, no sé com estarà l’adductor  i no sé si queda alguna cosa de tot l’entrenament  de l’estiu, però jo ho provaré, que collons. La setmana que ve intentaré un rodatge de 50 km i allà acabaré de decidir.

Vinga, que no pari la festa que són quatre dies...