L'OLLA

Diumenge passat vaig tornar a córrer l’olla de Nuria, pim pam, dorsal d’última hora i a disfrutar de l’alta muntanya. Abans de res, donar les gràcies a tota l’organització per aquesta magnífica cursa en un entorn immillorable, sou collonuts.

Es la meva cinquena participació, la primera al 2008, recordo que es va neutralitzar al Puigmal per mal temps, l’any següent em van haver de baixar amb helicòpter amb el turmell rebentat...i les altres tres, doncs bé, tot i que aquesta última edició vaig acabar una mica així així...

Porto tota la setmana entrenant com un cabró, fa només set dies que vaig acabar les sis hores, amb gairebé 72 km o sigui que surto tranquil, a ritme putruc putruc i sense estressar-me. Només busco fer un bon entrenament en alçada i sumar, passar una bona matinal esportiva i muntanyenca, res més.

De seguida es formen taps als primers corriols estrets, pujaria més ràpid però ja m’està bé, tinc bones sensacions tot i notar el cansament acumulat. Arribo al Puigmal amb una hora i sis minuts, de puta mare, començo la llarga carena i a les primeres baixades em passen per sobre...mare meva com baixen la penya...

Res, jo a la meva. A les pujades els torno a agafar i així anem fent la goma amb varis corredors. Fot una calor que deunidoret i segueixo fent cims, amb les seves pujadetes i les seves baixadetes, disfrutant i gaudint.

I baixant del Noufonts....raaaac! el turmell se’n va a tomapelcul, em faig el meu 157è esquinç al turmell de la meva vida. Em fot un mal de Déu, però tinc clar que haig de seguir, per un moment em sembla que m’he fet bastant mal, però mica en mica el dolor remet i puc continuar, això si, a la baixada final gairebé no corro i camino. Em passen mogollón de corredors però tan és, jo em dedico a recollir embolcalls de gels i barretes que n’hi ha bastants, cagumdeu sempre hi ha d’haver un guarro de merda...

Entro altra vegada a Nuria després de 3h 50m, molt fresc de cames, relativament poc cansat i amb molèsties al turmell com és lògic, i content, malgrat la reblincada.

Però la sang no ha arribat al riu i l’endemà ni cort ni peresós, surto a córrer dues hores i veig que més o menys tot està al seu lloc, i avui, tres hores més, acabant zombi perdut per la carretera, amb una caldufa que queia que nitecuen...

Doncs res, a veure com acabo la setmana...

gasalaburra!