M’estic acostumant a tornar a casa decebut
després d’una competició, potser decebut no és exactament la paraula però
vindria a ser quelcom semblant. Aquestes ultimes 24 hores van ser per oblidar,
per ressetejar la ment i el cos i intentar tornar amb un nou objectiu.
Diuen
que es falla el cent per cent de les fletxes que no es disparen, i jo últimament
n’estic disparant moltes...però totes a fora la diana...
Anar a un mundial no es fa cada dia, és més,
no crec que es repeteixi, i de fet, no sé ben be que hi feia jo allà. A part
del tema selecció, en que he trobat
que no hi acabava d’encaixar, en aquest tipus de competicions s’hi ha d’arribar
molt rodat i tenen prou pes com per ser l’objectiu de l’any. Jo hi anava una
mica a veure que passa, creient-me que es pot viure de renda amb quatre tirades
llargues i poca cosa més.
A les sis hores de Vilafranca vaig pensar que
no anava tan malament, però no, això requereix molt i molt volum, moltes hores
d’entrenament i sumar i sumar i sumar, molts kilòmetres.
Només de sortir em vaig notar buit, els
ritmes no sortien ni de lluny, tot i així vaig saber esperar, tenir paciència
és important. Vaig estar esperant hores i hores la inspiració. I res. la marató
la vaig passar amb 4h 07m, molt lluny dels 3:40 que acostumo a fer còmodament i
veia com lentament se’m escapava la cursa.
A les si hores no portava ni 60 km i ja anava
ratllat, sense gaudir ni un sol moment, i mira que a mi m’agrada córrer, però
res.
Em vaig fotre de fred tota la cursa, de fet,
només arribar a l’aeroport ja em vaig agafar i quasi bé no me’l vaig treure
fins al cap de tres dies. Veníem d’una onada de calor, a 38 graus i aquí
corrent només a 11, amb humitat, vent i pluja...
Però això són excuses, ja ho sé. La veritat
és que no sé ben be que va passar, el córrer ja les té aquestes coses, hi ha
dies que no vas, no vas i no s’hi pot fer res.
Vaig voler arribar als 100km, si mes no per
dignitat, i per arribar-hi vaig tardar
mes de 12 hores...un desastre. No amago que de sortida, anava disposat a
arribar als 200, però amb aquests ritmes, impossible. Vaig tenir algun moment
bo, que em trobava bé i ho aprofitava per fer una tirada de 15 o 20 km a bon
ritme però de seguida tornava a afluixar i em posava a caminar...
I finalment vaig decidir retirar-me a les 13
hores, amb 105 kilòmetres i molt cansat de donar voltes i voltes...
Amb tot, estic content d’haver-hi estat, vaig
veure el que és el veritable ultrafons, corredors fer unes marques
estratosfèriques, corrent hores i hores a ritmes increibles i sense parar. El
primer classificat amb quasi bé 270 km i la primera dona, amb gairebé 260. Impressionant.
Tot corredor que s’anomeni així, hauria de veure almenys una vegada aquests
esportistes superdotats. Vaig quedar molt impressionat.
I res més, podria explicar moltes més coses
però no cal. Podria explicar que hagués pogut acabar les 24 hores com sigui,
sense buscar cap marca, però per patir com un desgraciat per fer una merda...no
cal. N’he acabat moltes de curses per
collons, moltes, he corregut lesionat, amb febre, deshidratat...de totes
maneres vaja, però aquí no em vaig sentir prou motivat per donar-ho tot.
Així que borron
y cuenta nueva, ara si que si, dotze setmanes i Spartathlon de nou, em
sento motivat, sense lesions ni molèsties i apunt per entrenar a tope.
Som-hi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada