SPARTATHLON (3)

L’any passat per aquesta època, quan preparava l’Spartathlon, vaig pensar que no volia obligar-me a res, vaig sortir a entrenar sempre amb ganes i il·lusió, i sempre motivat. Ni un sol dia vaig sortir a córrer amb mandra o sense ganes, ni vaig fer cap sacrifici de cap mena. Tot va fluir d’una manera natural i sense forçar, com ha de ser, em sembla a mi, aquesta activitat., ja no dic ni esport...

Perquè a mi no m’agrada l’esport, ni crec amb els valors que se li pressuposen, esforç, constància, sacrifici, superació...res, collonades. No en segueixo cap d’esport, ni m’he mirat el Tour, ni el tennis, ni res de res, de el futbol ja millor ni esmentar-lo i les motos i els cotxes tampoc no m’agraden.

El que jo faig és córrer. Ras i curt. No tinc cap més aspiració que córrer amb mi mateix, superant obstacles i sempre endavant. Un veritable Forest Gump...

Quant corro m’adono que el que estic fent és el que vull fer, em connecta amb una part molt primitiva de mi mateix i em manté alerta, sempre expectant, pendent del meu cos que es mou amb sincronia amb la meva voluntat. Això em deixa un pòsit de plaer per l’ànima i és motiu per sortir cada dia amb la motivació renovada.

Avui mateix, corrent pel voral de la carretera, m’he sentit un boig, els conductors dels cotxes em miraven malament i veia les mirades d’incomprensió a la seva cara. M’és igual, jo em sento bé, m’agrada estar i ser diferent i a dins meu i neix una satisfacció molt intensa, per córrer tot el que vull córrer  i per tot arreu. Els únics que em respecten son els ciclistes, hi veig gestos de complicitat i això també m’agrada però tot plegat m’és indiferent. Jo a la meva.

Però aquest any la cosa no està sent tan fàcil, aquest Juliol he treballat molts dies, no he dormit més de sis hores cada nit, i alguna ni això. La pubàlgia que arrossego de fa anys i que creia oblidada m’ha vingut a visitar i sembla que per quedar-se i si al cansament acumulat i afegim la calor d’aquestes darreres setmanes fa que tot plegat estigui sent una mica més dur que l’any passat.

Però jo no em rendeixo, ni em desmotivo, algun dia ha costat una mica més però per sort tinc la Fina que m’ajuda i sempre és allà, donant-me un cop de mà i ajudant-me amb tot el que em cal. Avui era el seu aniversari i tot així m’ha estat seguint amb el cotxe, avituallant-me i fent-me costat. Gràcies Fina. També tinc la sort de tenir  un amic com en Mia, amb ell faig molts kilòmetres també i cada dia ens passem el parte de com ens ha anat l’entrenament, som com germans

Així que amb aquestes estic, aquesta setmana l’acabo amb 151 km, content i mirant enllà, Esparta m’espera...

gas a la burra!