BUSCANT LA INSPIRACIÓ...

Avui he anat a córrer a les pistes d’atletisme d’Olot, és una delícia córrer allà, sembla que estiguis al mig del bosc, envoltat de roures, ocellets i natura. He anat allà expressament, a veure si em trobava...a mi mateix.

Aquestes últimes setmanes m’està costant trobar la inspiració, i es que això de córrer tantes hores no es gens fàcil, no és una cosa que surti de dins, de qualsevol manera, cal un treball mental previ, o millor encara,  trobar una energia espiritual que va més enllà del simple fet mecànic del córrer, un estat emocional, de llibertat i de introspecció.

Han sigut dues hores a la pista, senzilles, sense forçar, intentant trobar el que cal a dins meu, escoltant el cos, cada muscle en moviment i cada batec del cor, gratant molt endins, buscant i rebuscant fins a on he sabut veure-hi, perquè quant semblava que tenia totes les respostes, han canviat les preguntes, i ara em sento buit, buscant un perquè, un motiu, una petita espurna de llum que m’il·lumini...però res, no hi he trobat res.

Han sigut vint i dos kilòmetres de merda, sense sentit, sense color. I mira que m’hi he fet eh? Però quant la cosa no flueix (i no en sé el motiu) potser no cal anar més enllà, és així i punt.

No estic lesionat, em trobo prou bé, i corrent a ritmes elevats (mer mi) encara més, tinc salut i temps per entrenar però noi, la cosa del córrer llarg esta parada. Les hores i hores damunt  les meves cames, el fondre’s a l’asfalt i sentir-se capaç d’anar fins a l’infinit, gaudint...tot això s’ha esfumat...ja no sóc el que era. Ho potser no ho he sigut mai, un ultracorredor, com em pensava...

Faré un altre intent d’aquí uns dies, però ja veig que les 24 hores d’ultrafons de can Dragó, d’aquí un mes, quedaran anul·lades per a mi, Em sap molt greu, però allà s’hi ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un és capaç de reunir, a per totes, i ara mateix això no és així.