ACCIDENT

No acostumo a parlar massa de la meva feina, però aquest cas ha sigut especial i tenia ganes d’explicar-lo.

Calculo que amb vint i set anys fent de bomber dec haver anat a mes de mil accidents de trànsit, alguns amb ferits lleus o inclús il·lesos, d’altres amb morts i ferits greus, accidents molt aparatosos, múltiples, amb camions implicats, amb cotxes incendiats, víctimes cremades, amb nens...en fi, de tot.

No sé perquè, aquest rescat em va copsar especialment, va ser un cas atípic o si més no, jo no m’hi havia trobat mai.

Ens avisen d’un accident amb una víctima atrapada a una carretera anant cap a Manlleu, l’avís l’ha donat el propi accidentat i no sap on es troba, només recorda que anava cap a Manlleu però no sap la carretera ni el punt concret, es troba a fora de la via i fora del trànsit dels altres vehicles. Sortim dos bombers amb el furgó de salvaments, dos amb vehicle lleuger i dos amb el camió de primera sortida cap a diferents carreteres, el primer que el trobi avisarà als altres, no podem fer-ho de cap altre manera. Es de nit, i veig molt difícil encertar amb la recerca, ja que pot estar a molts llocs. Es obvi que ha sortit de la via i ha anat a parar lluny de la visió de la resta de conductors.

Per sort, (encara no sé com) els mossos localitzen el vehicle que s’ha precipitat uns vint metres barranc avall, el camió on vaig jo està molt a prop i de seguida hi arribem, veiem el resplendor dels llums però és molt dret i no hi podem accedir.

Busquem ràpidament un accés donant la volta per un camí, tallem un cadenat, obrim una porta i enllà veiem un cotxe panxa enlaire i encara amb les llums enceses. Arribem pràcticament tots els bombers junts, som un equip de nou companys i comencem a actuar; línea d’aigua, falcar el vehicle i començar amb les primeres maniobres.

He tingut temps de buscar una finestra amb la obertura prou ample com per esmunyir-me cap dins el vehicle, tot són vidres esmicolats i planxa rebregada i allà, suspesa encara pel cinturó, es troba una dona. Li dono la mà i li  demano com es diu, i respon amb prou coherència, està conscient i encara té el mòbil a la mà amb el que ha fet la trucada. A dins el cotxe tot pren una altre dimensió, es un habitacle molt reduït, estic molt incòmode, se’m claven varies peces per diferents parts del cos, mentre sento els espetecs de les eines dels companys que comencen les maniobres d’escarceració. La dona em demana que no la deixi mentre en prem fort la mà, no ho faré, jo estaré amb ella tota l’estona que calgui.

És una situació en que l’accidentat es troba totalment vulnerable, en un ambient hostil i molt traumàtic i els bombers estem per solucionar, dintre de les possibilitats, la situació. Intento donar el millor de mi mateix, com a professional però també com a persona. Jo m’estimo més remenar amb les eines, l’assistència psicològica a les víctimes no és el meu fort però si les circumstàncies ho demanen faig tot el que puc i sé. 
Arriba el personal sanitari i li faig una mica d’espai a  la infermera, reclinant el seient i traient el reposacaps.

Un accidentat suspès pel cinturó en un cotxe bolcat es de les maniobres més difícils en que ens podem trobar, a més em comuniquen una possible lesió medul·lar, així que em de ser extremadament curosos en tota la operació.

Els companys segueixen treien les portes i jo segueixo parlant amb ella, tinc la seva cara gairebé a tocar de la meva, tot i que ella està de cap per avall. Li han pogut posar una via i sedació, i la cosa va avançant bastant bé. Per fi veig la llum dels vehicles i es crea un bon accés per treure-la, tallem el cinturó i lentament deixem caure el cos a sobre la fusta, molt lentament, de bocaterrosa i mica en mica l’anem treien. Tinc les cames adormides d’estar en mala posició, en fan mal els colzes de fer força, però no em queixo, és el que hi ha, tot ha anat bé dins la gravetat.

La dona entra a l’ambulància on el personal mèdic es farà càrrec d’ella, nosaltres recollim tot el material i les eines i tornem cap al parc. Es molt tard, negre nit, i fa molt fred, però tornem amb la satisfacció de fer bé la nostra feina, sempre hi ha coses a millorar, és veritat, però personalment  ho he donat tot.

Intento no crear vincles emocionals amb  les víctimes dels sinistres en que actuem, però hi ha casos inevitables i no sé perquè, aquest n’és un. Per la nostra part, els bombers seguirem actuant amb professionalitat i tractant a les víctimes amb la dignitat que es mereixen, o almenys així és com ho entenc jo.

Que tinguis molta sort.