galopaquegalopa: 100 km DE BELVÈS

Fa un parell d’anys ja vaig viatjar a Belvès, una bonica població del Perigord Francès, una regió molt maca, amb grans castells i rius cabalosos. Però el que tampoc he vingut a fer aquí aquest any, és turisme, he vingut a córrer els seus 100 kilòmetres per segona vegada, una mítica cursa amb quaranta dues edicions a l’espatlla.

Està clar que l’entorn hi ajuda, però en realitat és un repte esportiu on preval la determinació que hi posis, i és clar, l’entrenament.

Vinc amb l’objectiu de baixar de les nou hores, no m’agrada massa posar-me fites concretes i objectius, perquè amb els anys he après que aquests vénen sols quan han de venir ,i si no, tampoc passa res, així em trec pressió, dormo més tranquil el dia abans i tot és més fàcil, però en el fons reconec que ho vull intentar. Sé que ho tinc a les cames, però s’ha de fer, i per tant s’ha de provar.

Sortida a les vuit del matí, una mica de fresqueta però es preveuen màximes de trenta graus. He coincidit amb el gran Luis de Santiago, un corredor discret i senzill però amb un currículum impressionant. Els primers cinc kilòmetres son per posar la màquina a punt, que això és molt llarg i s’ha de saber regular, però res, em deixo portar i agafo un ritme un pèl alt. Qui no s’arrisca no pisca, penso, així que si vull fer una bona marca haig de començar a retallar temps al temps, ara em trobo bé i s’ha d’aprofitar.

Al km deu em retrobo amb en Mia, ell em farà l’assistència amb bici. Es reconfortant trobar-me’l, desprès de tants anys corrent junts es com el meu germà, ens coneixem bé i som un equip. La setmana passada jo li vaig fer l’assistència, a ell i tot l’equip DIR, a la oxfam trailwalquer, 100km també, en que van quedar primers, així que tot torna...

Vaig de puta mare, a ritmes que no havia fet ni amb entrenaments, de fet, només he fet quatre tirades de mes de trenta kilòmetres i unes quantes de vint o vint i cinc, així que no sé com em respondrà el cos a la llarga distància, crec que el meu ritme de creuer ha millorat molt darrerament, però ara això s’ha de mantenir...

Passo la mitja marató amb 1:35, ai mare que fotaré un pet, ho sé, no en tinc cap dubte, però no m’arronso i segueixo corrent a ritme suïcida. S’ha de ser valent i mentre tingui sang a les venes ho intentaré, cagumlaputa que aquí no regalen res, jo contra jo, corrent hores i hores i amb la clara convicció de donar-ho tot.

Comença a fer calor i en Mia no para de donar-me sals, aigua, isotònic, dàtils, plàtans...ostiaaa deixem respirar!, si no paro de menjar!. Però és el que cal fer, hi ho sap, hi ho sé, però amb el fragor de la batalla se’m oblida, així que li tinc plena confiança.

Km 30 amb 2:20, vaig enxufadíssim...

Anem fent la goma amb en Luisito, ara ell a davant, ara jo, però no coincidim mai amb el ritme, cadascú fa la seva cursa i a la seva manera, m’encanta...

Passo la marató amb 3:23, ostia David, et fotaràs una galeta que fliparàs, però res, jo no m’acuquino, em sento fort, i vaig bé, així que gas!

La zona és realment maca, pobles amb encant a la riba de grans rius, tot es verd i se sent olor de flors per tot arreu, com he dit abans, tot hi ajuda, però realment aquí el que val és els collons que hi posis.

La primera xinxeta arriba, no em ve de nou perquè ja me l’esperava, així que afluixo el ritme i a esperar que passi, no s’hi pot fer res més. Sort en tinc de l’experiència acumulada amb tots aquests anys corrent ultrafons, conec molt bé aquesta sensació i ho gestiono bastant bé.

Carda una calor que esquerda el cap, no paro de mullar-me als avituallaments i segueixo bevent molt i menjant més aviat poc, és el moment de començar a tirar de gels.

Passo el kilòmetre 50 amb 4:03, un tiempassu per a mi, de seguir així no baixo de nou, baixo de vuit!!!, però no, el ritme va baixant progressivament, tampoc hi ajuda les pujades del circuit ja que al final vaig fer un desnivell positiu de 700m.

Al kilòmetre 60 ja em vull morir, em fot mal el peu i vaig rustidíssim, però segueixo corrent. Es el que he après corrent l’Spartathlon, puc seguir corrent hores i hores, a ritme de supervivència però prou ràpid per seguir avançant. Deixo enrere en Luisito.

Asfalt, calor, cansament...això és córrer un 100km, i seguir corrent.

Tinc alguna pujada d’energia que aprofito per apretar una mica però les ondulacions de la carretera em tallen el ritme. En Mia em segueix amb la bici com la meva ombra, em subministra aigua i aigua i aigua....i aigua, quina calor ostia santa!

Sense adonar-me’n, arribo al km 70, això ja està fet nanu....

Els collons! trenta kilòmetres són molts i a més amb aquest estat i aquesta calor. Però és qüestió de paciència, deixar passar el temps, bevent i menjant i seguir arrossegant l’esquelet per la carretera, ara amb un bon ritmillu, ara a ritmillu cadàver... Tot així avanço a bastants corredors i corro prou sencer i esquena dret per conservar la dignitat.

Del 70 al 80 és una agonia infernal ,però que hi farem, jo m’ho he buscat, malgrat tot estic disfrutant, estic gaudint del córrer llarg i encara estic amb cursa.

Faig càlculs i veig molt difícil baixar de nou hores, però no es pot llençar la tovallola, encara tinc marge amb tot el temps que he retallat a la primera meitat i amb l’esperança que arribi el miracle del ultrafons, aquell en que el cos es sobreposa i et surt l’energia de no saps on, però avui les coses aniran...com havien d’anar...

Vaig pensant en l’arribada, els últims dos kilòmetres són en pujada, però pujada pujada de veritat eh?

Belvès queda a dalt d’un turonet i s’ha de pujar, no hi ha més remei, així que aquests dos últims seran de la muerte si o si, i els parcials baixaran. Em desmotivo una mica al veure que no hi arribo, però que collons, si ho estàs fent de puta mare!, només em queden vint kilòmetres que els faig com puc, corrent, això si, amb algun lapsus on camino uns metres i prou.

En Mia no es separa de mi, això ja ho tenim, ara sí, vaig recollint cadàvers, són els últims corredors de la cursa de 50km, i faig tota la ultima pujada corrent, mentre tots caminen, ja veig l’arc d’arribada i apreto una mica més per arribar per fi amb 9 hores 16 minuts.

Estic molt i molt content, ja tinc una muesca més a la culata, he baixat la meva marca en més de 30 minuts i he lluitat una cursa, una vegada més, arribant a meta amb totes les meves pors i encerts i amb totes les meves misèries a l’esquena, però que collons! que m’ho he currat! i com sempre, amb l’ajuda d’en Mia.

24è classificat, 5è de la categoria, i això que era campionat de França...

I amb tot, segueixo pensant que puc baixar de nou hores. Hi ho faré.

Oi tant.