LES MILLORS CURSES

Volia fer un petit resum de les millors curses en que he participat en aquests darrers anys, no és una llista de millor a pitjor, ni hi són totes, tampoc és que vulgui fer la pilota als organitzadors, simplement són algunes curses que han significat quelcom important per a mi, podrien ser moltes més, però també podrien ser moltes menys. En general les curses massa pretensioses, amb grans noms i grans marques al darrere i massa fanfàrria em tiren enrere, m’agrada més buscar l’essència del córrer per si mateix, i quelcom diferent, així que he seleccionat aquestes i parlar-ne una mica.

SPARTATHLON

Sense cap mena de dubte, aquesta cursa va per davant. Aquí em vaig definir definitivament com a corredor d’ultrafons, i va haver un abans i un després de la meva primera edició i la cosa encara continua, tinc pendent una tercera...

La Spartathlon és una cursa mítica, mare de totes les maratons i origen de les ultradistàncies. No li fa falta catifes vermelles a l’arribada, ni musica èpica ni tonteries d’aquestes, perquè l’Spartathlon és èpica per ella mateixa. Es una cursa duríssima, austera, sense grans infraestructures ni ressò mediàtic però es que no li fa falta, el que la conegui una mica sabrà del que parlo.

Es tracta de la mateixa manera al primer corredor com a l’últim, aquí no hi ha distincions, ni èlit ni collonades, tots som corredors i punt. No hi ha premis en metàl·lic ni reconeixement de cap mena, més enllà d’una corona d’olivera i besar els peus de Leònides a l’arribada.

Fa molts anys que la conec, i al principi la veia com un somni llunyà i impossible per a mi, però mira com són les coses, al final he aconseguit ser part viva de la cursa mateixa i gaudir-la i patir-la a parts iguales.

246 kilòmetres d’asfalt, travessant la costa per les carreteres gregues, amb calor i humitat, amb uns temps de tall que et deixen fora al mínim contratemps, amb presència de corredors de tot el món i nivell molt alt. A vegades em pregunto que collons hi faig jo aquí, a la meva edat i amb el meu nivell....és qüestió de passió, voluntat  i determinació...
crònica 2016 aquí
              2017 aquí

TRAIL DEL BISAURA

Una cursa feta amb passió, coneixedors del seu territori i amb una organització exquisida. He tingut el privilegi de córrer dues vegades la versió de 50km i de col·laborar-hi en un avituallament en dues més. He vist la seva creació, el seu creixement i la seva projecció i no puc més que felicitar-los per la feina feta, una cursa sense cap més pretensió que fer gaudir al corredor, portant-lo a racons i indrets fantàstics, dura, però encara falta la versió XXL... a veure...
crònica 2015 aquí
              2014 aquí
web

TRAIL MENORCA CAMÍ DE CAVALLS

Aquesta cursa va ser la primera vegada que m’enfrontava a tants kilòmetres, vam viure la primera edició, amb tot lo bo i el dolent que això comporta, recordo acabar-la per collons junt amb en Joel Jaile, va ser bestial. Ara la cursa s’ha profesionalitzat molt però l’encant de Menorca perdura. Aquí vam créixer com a corredors, però l’organització també ho va fer amb nosaltres i d’aquella edició en queda una bona amistat.

Un traçat natural, una volta al perímetre d’una illa, amb una història al darrere i uns paisatges de conte. Molt recomanable.
crònica 2012 aquí

24 HORES CORREDORS.CAT

Sens dubte aquesta es la que més m’ha fet patir, córrer 24 hores en una pista d’atletisme per fer el màxim de kilòmetres que ets capaç, es duríssim, mentalment i físicament esgotador. No es tracta d’arribar enlloc si no de no parar, córrer i córrer de dia i de nit, donant voltes...brutal.

El primer any en vaig fer 165, el segon 185 i el tercer 176, abandonant quan faltaven encara tres hores, a més de vàries edicions on no he passat de les 6 o les 12 hores. S’ha d’estar molt zumbat...però a veure si aquest any  hi torno...
crònica 2015 aquí

COSTA BRAVA XTREM RUNNING

L’única ultra per etapes que he fet, tinc molt bon record de la primera edició, ara, ja s’ha deixat de fer. Recordo guanyar una etapa, com em vaig sentir desbordat per l’emoció... per altra banda la costa Brava dóna molt joc per córrer, encara que no ho sembli, amb trams de sorra, camins, corriols, asfalt, carreteres, urbanitzacions, cales... de tot..
crònica 2010 aquí

L’OLLA DE NURIA

Vaig viure la primera edició també i la segona, que es va neutralitzar per mal temps, després encara l’he fet quatre vegades més. Una cursa maca maca, tota amb alçada i a alta muntanya.
web

MARATO DE BARCELONA

Des de que la vaig córrer per primera vegada que em va atrapar, les maratons d’asfalt són el que són; una lluita contra el crono i contra tu mateix, esgarrapant uns minuts a cada edició. Es com una catarsi col·lectiva, rodejat de mils de corredors, tots com tu, més ràpids o més lents, però tots iguals, m’encanta...

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

Es la cursa que he fet més vegades, catorze edicions, crec. La primera ni  recordo quin any era però si que recordo que encara era fumador, i just abans de sortir em fumava un cigarro mig d’amagat en un portal, i al arribar, directe al cotxe a fumar-ne un altre. Tot i així les feia al voltant d’una hora trenta. Aquest any amb 1h 24m i els que queden encara...

RIALP MATXICOTS

La Rialp matxicots no es un ultra de muntanya qualsevol, les seves muntanyes l’organització i tot plegat el fan un dels meus preferits. L’he fet tres vegades, totes tres fent podi en categoria i l’he gaudit intensament. M’encanten aquelles muntanyes, el Montsant de Pallars,  Mainera... amb una organització impecable i un poble abocat al corredor.
crònica 2015 aquí

SUBIDA PICO VELETA

Aquesta cursa ho té tot. Es una cursa d’asfalt però amb recorregut de muntanya, sortint de 500+ i pujant fins als 3400 metres d’alçada. Es pot córrer a ritme els primers deu km, però després la carretera comença a pujar molt dreta, amb alguns trams mot drets i unes paelles considerables. A la sortida pots estar a 35 graus i arribant a dalt a 3 o 4 només i amb vent. L’alçada juga un paper important perquè a partir de 3000 metres la cosa es posa seriosa i no pots ni respirar. Una cursa duríssima i molt veterana, amb 34 anys d’història que espero aquest any repetir.
crònica 2014 aquí

TRANSVULCANIA

Una altra cursa en una illa paradisíaca, un ultra amb grans desnivells i amb un descens final que et deixa baldat, de 2400+ a nivell del mar amb tan sols 17 km. Vaig tenir la sort de viure una de les primeres edicions, ara em consta que també s’ha professionalitzat molt, però crec que perdura l’essència.
crònica 2011 aquí

MARATÓ DEL MONTSENY

La primera edició va ser èpica de veritat. Vam viure una ciclogènesis explosiva, o el que vindria a ser un aiguat de collons. Aigua, vent i fred. Només la vam acabar una quarta part dels corredors, corrent amb l’aigua fins als turmells i travessant el Tordera amb aigua fins a la cintura...mare meva! i al Turó del Home temperatura de sensació de -20 graus.

Després d’aquesta primera edició encara l’he corregut quatre vegades més, amb més o menys intensitat, però sempre gaudint del Montseny.
crònica 2011 aquí

MARATÓ DEL MONTCALM

Aquesta cursa l’he fet quatre vegades, bé, de fet una no vaig passar del km 10 perquè em vaig fotre una galeta, i només començar. És una  marató de muntanya de veritat, pujant al cim de la pica d’Estats i molt corredora al principi i final de la cursa. Una cursa amb més de vint i cinc edicions a l’espatlla, que es diu aviat, però que no et deixa indiferent. A França hi ha un altre tarannà amb no tanta infraestructura potser, però amb tots els serveis. Una cursa maca que tot corredor de muntanya hauria de fer.
crònica 2012 aquí

CURSA DE NA’DALT

Una cronoescalada al santuari de Bellmunt el dia de Sant Esteve, una cursa diferent, en un dia diferent, una cursa divertida i desenfadada però no per això menys dura, sobretot si puges a tota castanya i arribes a dalt donant-ho tot...

I fins aquí.

Ja he dit que no hi són totes, falten la marató de Campdevànol, la de la vall del Congost, l’Emmona, els 100km de Belvès, la monegros desert, la cursa del Roc Gros, Zegama i un llarg etcètera, són uns quants anys corrents i m’adono que ja tinc un historial. Algunes les he obviat expressament perquè em van deixar un mal record i no m’agraden, com son l’ultra del Montblanc, l’ultra Pirineu o l’ultra d’Andorra, algun campionat del món i alguna de mitja muntanya...