...que al final se rompe”
Doncs això, m’he trencat. Porto molts mesos
amb una molèstia al peu, que després ha passat a dolor i finalment amb lesió.
Pensava que eren molèsties d’una fractura que vaig tenir fa vint i cinc anys,
però ja fa temps que cada vegada anava a pitjor. Vaig acabar els 100 km de
Belvès amb el peu com un pepino, però al cap de quinze dies ja tornava a córrer,
com si res. Vaig fer la cursa dels gitanos de Taradell, tirades de 30km, i ahir
a les 6 hores de resistència de Martorell, vaig haver de plegar al cap de dues
hores quan portava 30km, ben coix.
Avui tinc el peu xungo, el tendó del tibial
anterior ,crec, demà el fisio m’ho confirmarà, i gairebé no puc ni caminar.
Es difícil reconèixer que m’he lesionat, em
costa molt. Sempre vaig amb mal aquí mal allà, ranquejant d’una pota o de
l’altra, amb molèsties de tot tipus i a tot arreu. Doncs res, ara ja he tocat
fons, a recuperar costi el que costi i a seguir...o no...
La veritat es que aquesta vegada ho veig tot
negre. Aquest dies haig de fer el pagament per anar per tercer any a Grècia, a
l’Spartathlon i em sembla que ho deixo córrer. Sembla que per haver-la acabat
dues vegades la cosa sigui fàcil, 246km, pim pam i cap a casa, però no, costa
molt, s’ha d’entrenar molt i tot ha d’anar rodat. Jo he tingut sort aquest dos
anys, i em sembla que ara ja l’estic
posant a prova la sort.
Des de principis d’any que he anat entrenant
cada vegada més, més volum i més intensitat, he fet tres o quatre cros, un deu mil, dues mitjes,
una marató, un 30km, un 100km, tres mitges muntanya, i varis entrenaments de
25, 30 i 40 km. pujant volum i kilòmetres setmana rere setmana.
Tot això encarat al setembre, per arribar-hi
rodat, i el que em queda encara...
Però ara haig de parar, no passa res. En el
fons, arribat aquí, molt a dins al meu interior, reconec que m’ho mereixo. No
he fet cas dels senyals del cos, em pensava que era un superdotat, un superman,
un ultra corredor de veritat i que podia amb tot, i no, només sóc un corredor
mediocre i vulgar.
No passa res, estic bé, només ho explico.
Així com explico els meus triomfs i les meves petites victòries, també explico
les meves misèries.
Així que aquest any crec que no hi haurà
Spartathlon, a més, estic inscrit al campionat del món de 100km a Croàcia que
són tres setmanes abans només, i jo amb tot no puc. Ara ho he vist clar.
Així que ara l’objectiu es recuperar,
ressetejar el cervell i tornar a ser el que era.
1 comentari:
Ets un fora de sèrie David! En volem més com tu. A recuperar-te i canya de nou.
Amunnt,
Koala
Publica un comentari a l'entrada