temes

16 d’ag. 2020

SEMPRE CORRENT



Des de la ultima cursa, ara fa mig any, han passat moltes coses, però, esportivament parlant potser no tantes. Després de moltes setmanes amb una tendinitis al rotulià de la que que ja em pensava que no en sortiria, després d’un esquinç al turmell (el 158è) molt fort, i després de dies i dies de sortir a córrer poc i malament, sembla que la cosa es va posant al seu lloc. 


Avui per fi m’he tornat a sentir corredor, he aconseguit encadenar tres dies seguits, amb algun ritme una mica viu i amb distàncies una mica decents. Mentre corria recordava tot el que aquesta activitat m’ha aportat al llarg d’aquests últims anys, els moments tan intensos i la gran satisfacció personal que ha esdevingut. Sobretot recordava les curses d’ultradistància, les hores i hores en solitud per la muntanya o la concentració en una pista d’atletisme, les llarguíssimes carreteres gregues i tota la preparació i els mils de quilòmetres corrent damunt les meves cames.
 I es que ho trobava a faltar. Ho trobo a faltar. Trobo a faltar posar el cor a mil i les cames dures, la respiració entretallada i les hores compartides amb el meu altre jo, el que corre, el de debò. 
Trobo a faltar fer projectes, cada vegada més difícils i més llargs i repetir els que ja he fet, córrer maratons com qui es menja un entrepà, un dia i un altre, sense fi, sempre corrent. 
Sentir-me invencible i saber que puc, sempre corrent! 
Perquè, tot i que avui he sentit quelcom semblant , crec que tot això s’acaba, han arribat les rebaixes.
 He superat un munt de lesions: esquinços als turmells, inflamació de la banda iliotibial, pubàlgia, tendinitis rotuliana, fascitis plantar, tendosinovitis al tibial anterior, trencaments musculars varis, síndrome del piramidal, pinçament del menisc, ciàtica, artrosis...jo que sé, el normal suposo, per un corredor indisciplinat , sense programa, ni entrenador, sense seny, tot passió. 

 I amb aquestes estic, intentant tornar a sentir-me corredor, perquè és el que sóc. Ja camino, i vaig en bici, i també nedo, i ho gaudeixo, però avui m’he adonat que no puc lluitar contra una força sobrenatural que s’apodera de mi, que em fa sentir com cap altre cosa que faig. 


Seguiré corrent tot el que pugui, perquè jo no sóc de guardar cartílag, sempre he pensat que s’ha de viure el moment, ara i aquí. 

Sóc un putu Forest Gump, coix i encarcarat, seguiré corrent..






Cap comentari:

Arxiu del blog