30 ANYS

Aquest estiu ha fet trenta anys que vaig entrar al cos de bombers de la Generalitat de Catalunya, bé, de fet ja portava quatre campanyes forestals, així que podria dir que en fa gairebé trenta quatre.

Aquesta es una professió que amb els anys, t’acaba agradant, és veritat. Jo no sóc bomber per vocació, simplement la vida m’hi va portar, i ara, després de tots aquests anys, puc estar agraït per haver tingut la sort de ser-ho.

Corria l’any 1986, quan amb 18 anys només, vaig tenir el meu primer contacte amb els camions vermells. Recordo la primera guàrdia anar a un foc forestal pels voltants de Montserrat i arribar a casa a les tres de la matinada, fet una merda i amb pudor de fum, vaig pensar que allò prometia...

Perquè desprès d’aquella primera sortida en van venir moltes més, moltísimes. També hi van haver estius més amables, però en general treballàvem bastant, i si no era apagant foc ho fèiem en les tasques de manteniment del parc.

A l’any 1990 ja vaig entrar com a professional, interí, però amb la responsabilitat d’estar cobrint una plaça de Bomber, al parc de Torelló, que en aquells temps era de mínims dos bombers per guàrdia. Recordo aquella època com d’aprenentatge però realment, al ser un parc petit, teníem poques sortides.

A l’any 1992, després de tornar a fer les oposicions, ja vaig entrar de funcionari, oposicions que no tenen res a veure amb les que es fan actualment, tot s’ha de dir. La meva destinació va ser el parc de Mollet del Vallès, però com que el parc encara s’havia de construir, vam anar a parar provisionalment al parc de Granollers.

D’aquella època també en guardo molts bons records, d’aquells anys però, la majoria de bombers actualment estan jubilats. Hi vaig estar tres anys, jo, i tota la plantilla del parc de Mollet. Recordo sobretot l’estiu de l’any 1994, que va cremar mig Catalunya, on ens vàrem enfrontar al caos absolut durant  molts dies, vam viure moltes situacions de perill i vam treballar com mai. També recordo molts serveis d’accidents de trànsit a les autopistes, molts focs d’indústria i en general, treballar amb mitjans i eines molt precàries.

Vam estrenar el parc de Mollet en situació encara més precària, però amb la il·lusió de ser una plantilla jove i enèrgica. Podria explicar molts i molts serveis, tinc molts records de sortides a foc d’habitatge i d’accidents, industries...una mica de tot però en general era una feina més “urbana”. Excepte l’any 1998, on la campanya forestal va tornar a ser desastrosa.

I per sempre més, cada any quan arriba l’estiu, recordo aquests dos anys: el 94 i el 98, perquè sempre  he pensat que allò es pot tornar a repetir i crec sincerament que serà molt més catastròfic i aquest cop, definitiu. Però no em pertoca a mi fer anàlisis ni prediccions, es només una sensació, que els que vam viure aquests focs, crec que tots tenim.

Pels volts de l’any 2000, ja no ho recordo, ja vaig anar al parc de Vic, que es on estic actualment. Aquí la feina es una mica més “rural”, en el sentit que fem més serveis en entorns naturals, recerques de persones perdudes  boletaires i demés,  rescat d’animals, etc, però sense descuidar la part mes cosmopolita de carreteres i polígons industrials de la comarca d’Osona.

Jo crec que a Vic, el problema que tenim ara mateix, es l’envelliment de la plantilla, ens hem fet grans i no hi ha hagut canvi generacional, però no entraré en temes polítics, es el que hi ha...

Tots aquests anys m’han servit per aprendre alguna cosa en quan a seguretat i prevenció, a donar un cop de mà als demés i ajudar sempre que es pugui, perquè si alguna cosa bona té aquesta feina, es la certesa de que sempre anem a ajudar als altres, sempre. Potser la part més difícil es la de la convivència; les guàrdies son molt llargues i s’han de compartir moments de tota mena, de treball i de descans, àpats etc...

De finals dels 90 i principis del 2000, recordo molt tots els serveis d’accidents de trànsit, que eren moltíssims. Els caps de setmana sortíem tres, quatre, set, deu vegades, moltes de nit, sobretot dissabte a la nit. Ara això ha canviat una mica, d’accidents n’hi han i n’hi hauran, però res a veure amb aquella època.

Per ser bomber no fa falta res en especial, jo diria que qualsevol pot ser-ho, no és una feina com una altre, això no, però, lluny dels tòpics i dels estereotips, qualsevol amb interès pot desenvolupar-la.  

A mi m’agraden tots els serveis i de moment, encara no em fa mandra anar-hi, però si que es veritat que alguna vegada he passat por, por de veritat, i tantes d’altres que recordo i recordaré sempre. Recordo la vegada que vàrem bolcar el camió de bombers, (crònica AQUÍ), o aquell servei en que un camió va caure a la via i una mica més i ens atropella el tren, l’atemptat a la caserna de la guàrdia civil de Vic, atrapaments  a foc forestal on has de marxar cames ajudeu-me, naus industrials cremant amb virulència, industries de dissolvents, transformadors... jo que sé, una mica de tot...

Estic preparant un llibre amb totes les vivències de tots aquests anys, i els que em queden encara, i que quan em jubili, espero publicar, de moment això es tot, gràcies i a per trenta anys més...

AQUÍ, una crònica, AQUÍ una altre,

I aquí quatre fotos