El trail del Bisaura és, abans que tot, una
festa. Si, però també s’ha de córrer, t’hi has d’esforçar i aguantar totes les
putadetes que et tenen preparades; baixar per cordes, pel mig del torrent,
passar per dins de forats, baumes, pujades infernals, pedres per aburrir... una
mica de tot en els seus 55km i 3600+.
Hi anava una mica fluix, i crec que vaig
subestimar una mica la cursa, sembla que per haver-la fet sis vegades s’hagi de
fer sola i no, però vaja, l’objectiu era acabar, i si pot ser dignament, doncs
molt millor, i amb això crec que ja vaig complir.
Em van passar vàries coses rellevants, com
rampes als bessons a partir del km 15, o posar el peu entre mig de dues pedres
passat Vidrà i fotre’m un mal de Déu durant mitja hora i pensar que havia de
plegar. Acabar el que quedava de cursa arrossegant-me i mig coix però amb un
somriure a la cara i sobretot feliç.
Feliç de poder-hi ser i ja està, prendre’s això
massa seriosament no val la pena i cap al final, cada vegada que em passava
algú pensava que en el fons, en poder córrer ja en tinc prou.
Doncs això, un putu trail del Bisaura més,
finalitzat i sobretot disfrutat.
Sou collonuts!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada