MARATÓ DE CASTELLÓ

 

El repte era fer dues maratons seguides i la veritat és que no ha estat fàcil. Home, normal, no es pot fer tot i ser a tot arreu, però vaja, jo em dono per satisfet. Va ser una marató molt lluitada, una més, i amb un aprovat justet.

Sortim els del campionat d’Espanya màster a primera línia, darrere els keniates, per megafonia sento a parlar de la “elite Española” referint-se a nosaltres...jajaja aquest tio no sap del que parla...

Jo com sempre tranquil, he fet un bon escalfament i tot està bé. Els primer quilòmetres fluids, sensacions estranyes però bastant bé. Al km 6 ja en noto les cames, i al 8 ja les tinc tieses. Al km12 tinc la sensació de portar-ne 32...

Collons, que t’esperaves gamarús? Però res, vaig tirant i aguantant el dolor. Es nomes dolor, perquè de forces em trobo prou bé. Passo la mitja una mica més ràpid que a Sevilla, amb 1’34 i ja començo a entreveure que avui pinten bastos.

Fem una llarguíssima recte que no s’acaba mai i tornant el vent bufa de cara, vaig sol, sense públic, km 28 i ja vaig totalment rustit; les cames em cremen i em quedo buit d’energia. Camino una mica i decideixo deixar-ho estar, se m’està fent duríssim i no vull patir més, va, plego. Però també sé que abandonar es molt pitjor, després estaré tota la setmana donant-li voltes i amb mal rotllo, així que torno a córrer intentant mantenir un ritme, però que va, no puc. La llebre de 3’15 m’atrapa i em passen per sobre els 30 corredors que van amb ella, els segueixo uns metres però no puc mantenir el ritme, vaig completament esgotat.

He fotut un pet que encara ressona, però no passa res, amb dignitat i a acabar com sigui, si busco bé al meu interior ja sé que sempre hi queda alguna cosa. Just aquí em trobo en Jose i en Mia que m’animen i això em torna una mica a agafar un ritmillo suficient per anar fent.

I res, arribo trinxat, però content perquè ho he tornat a fer, he superat els meus dimonis i he sabut gestionar una situació difícil. Segona mitja amb 1’49 i un temps final de 3’23. Aquí no regalen res, una marató és sempre una marató, a Sevilla vaig guardar una mica i aquí ja quasi no quedava res, al final no he fet bé ni una cosa ni l’altre, però aquí estic, podent córrer i gaudint, que és el que comte.

Pròxima parada: 100km de l’Ardèche.