MARATÓ DE SEVILLA

 

Anava a aquesta marató sense cap expectativa, sense un objectiu clar i definit, més enllà de passar un cap de setmana a Sevilla fent el que més m’agrada, o sigui corrent. Aquestes darreres setmanes he sumat bons entrenaments, però sempre de manera puntual, amb això vull dir que no vaig fer cap setmana sencera d’un gran volum; quan no era un refredat era un grip, i quan no era una petita contractura, era un doloret al genoll...en fi, el de sempre. Però jo ja sóc gat vell, i això d’anar al límit als entrenaments ja sé que es molt perillós de cara a lesionar-se, així que moltes setmanes he entrenat només tres dies i alguna potser menys i tot, però ja em sembla bé.

Haig de donar les gràcies a L’Elena Congost i a en Roger Esteve per deixar-me entrenar amb ells molts matins, jo sóc un mindundi, i poder fer els seus entrenaments a les pistes m’ha donat una certa regularitat. Ells ho fan de manera molt professional i meticulosa i jo m’hi afegia quan podia i també l’ajudava amb alguna sèrie, o si mes no, les tirades de 25-30km eren més distretes. Els hi estic agraït.

Amb ells dos i amb en Jose i en Mia farem un bon equip del CA Vic, els dos últims li faran de llebre per baixar de 3’10.

Surto del calaix de 3’15-3’30, sense cap pressió, zero nervis, cap problema. Correré aquesta marató i surti el que surti. Els primers km tranquil, testant la maquinària, ritme controlat i gaudint de l’ambient d’una de les millors maratons que he fet. Em poso a 4’30 molt còmode, potser massa i tot, però jo sé que la marató t’acaba posant al teu lloc i saber regular es bàsic. Una altre cosa es si vols anar a buscar una bona marca, llavors cal arriscar una mica, però avui no és el cas.

Als avituallaments donen ampolles d’aigua i no començo a beure fins al km 10, però a partir d’aquí només donen petits gots d’aigua. Em passo fins a la mitja marató (1,36) esperant les ampolles per poder beure bé però a cada avituallament només hi ha gots. Jo no sé beure així, m’ho foto tot per sobre i només faig un glopet. Quan m’adono de la situació ja es una mica tard, estic una mica deshidratat i l’abductor em fa una punxada que per moments penso que haig de plegar.

Res, es tracta de gestionar-ho, com he fet tantíssimes vegades; el que cal es beure bastant, prendre sals i tranquil·litat. A l’avituallament del km 25 paro i em foto cinc i sis gots d’aigua i vinga tornem-hi. Els ritme a baixat una mica i he perdut uns 10 segons, però vaja, no em ve d’aquí. A partir d’aquí ho faré dos o tres vegades més així als avituallaments fins a sentir-me novament hidratat.

Comença a fotre calor, 22 graus marca un termòmetre que veig. Km 30 i comencen les rebaixes...

Però tinc la certesa que ho sabré gestionar, ho he fet moltes vegades, de fet, córrer petat es la meva especialitat je je, arrossegar-se com un cuc i sobreviure a tot el que vingui. Però avui tampoc és el cas, vaig tocadet però tampoc no tant, he trampejat prou bé el tema de l’aigua i segueixo mantenint un bon ritme, puc córrer amb dignitat encara i sobretot estic gaudint. Sempre que surto de la zona de confort em quedo en un estat mental molt especial, un lloc desagradable però alhora molt emocionant, allà ets sents viu de veritat, sents que tot depèn de tu, del teu esforç i la teva determinació, i els últims km d’una marató sempre son així.

Mantinc bastant bé el ritme mentre al meu voltant hi veig una desfeta de corredors caminant que la marató ha pogut amb ells, no paro d’avançar corredors i jo que em sento amb força encara.

Km 41 i això ja ho tinc, els carrers de Sevilla son una festa de gent animant i després de l’últim km entro a meta amb 3h 15m, molt satisfet i relativament sencer.

Volia apretar aquests km finals però em guardo una mica per la setmana que ve, a la marató de Castelló, de fet, el repte es poder fer les dues, a veure si sóc capaç de superar-ho això...ai mare...

Però el més gratificant d’aquest cap de setmana ha sigut veure a l’Elena aconseguir la seva fita de fer marca mínima per anar als jocs paralímpics a París. Jo l’he vist entrenar setmana rere setmana i la veritat es que s’ho mereix, moltes felicitats Elena! i a en Roger l’entrenador també!

Vinga, gas!